’Mort del sindicalisme’, ciutadania i conflicte de classe Article d’Ermengol Gassiot

Criticar els sindicats és una moda en la “postpolítica”. De fet, més que els sindicats, es critica el sindicalisme. I se n’augura una mort irremeiable. No seré jo qui defensi a capa i espasa els sindicats. Fins i tot al que jo milito segur que li podem atribuir errades. Tot i que hem de ser conscients que a cavall passat criticar i pontificar sempre és més fàcil, és innegable que el sindicalisme de combat hem tingut les nostres limitacions durant les darreres dècades. I és imprescindible ser-ne conscients, analitzar-les i corregir-les. Ens hi van moltes coses. Però avui no vull parlar d’això.
Avui vull parlar d’una crítica al sindicalisme que ara per ara ja és molt poc original. Seguint el guió d’aquesta crítica, el sindicalisme està en crisi. No té la capacitat de plantejar una resistència a l’envestida del capitalisme neoliberal (o, ja posat a fer servir noves paraules, del postcapitalisme). És una força que ja no és hegemònica i li manca la originalitat i vitalitat d’altres moviments socials. De fet, aquesta realitat s’expressa en l’emergència de noves formes d’organització laborals diferents (i aquí són obligades les referències a manters, netejadores d’hotels, etc) davant els sindicats anquilosats. Arribat aquest punt, el guió segueix argumentant que la diferència entre ara i fa 40 o 50 anys és que s’ha diversificat l’estructura productiva, que el capital industrial ha deixat pas a noves formes d’obtenció de plusvàlua capitalista i que tot això ha fet saltar pels aires la consciència de classe. Això darrer es deu, seguint el fil, a que ara mateix les condicions de vida són molt diverses i hi ha molts pocs punts de contacte entre, posem pel cas, un precari que encadena beques, una noia jove que serveix copes sense contracte i un treballador de banca de 60 anys. Ni en els salaris, ni en la identificació amb la feina o el lloc de treball. I molt menys en la capacitat que un sindicalisme assimilat a comitès d’empresa té de representar els seus interessos i, en nom seu, arribar a acords amb el capital.
Se’ns dubte, en aquestes anàlisis hi ha coses interessants i que no podem no tenir en compte. De fet, en la narració dels efectes de tot plegat hi ha veritats com punys. La gent jove militant de moviments socials, on sovint es parteix la cara amb el poder, se sent poc atreta pel sindicalisme. Malgrat la crisi dels dos sindicats del règim del 78, els anomenats sindicats combatius no protagonitzem cap creixement espectacular ni en afiliació, ni en referencialitat en els moviments socials. La gent més precària majoritàriament no mira a l’organització ni la lluita sindical a l’hora de resoldre les injustícies que pateix. I, sobretot, la identitat col·lectiva com a treballadors i treballadores, allò que alguns anomenen consciència de classe, és en general molt dèbil o pràcticament inexistent en molts sectors.
Tot això respon només, o bàsicament, als canvis en el sistema productiu, a la fragmentació de grans empreses i a l’aparició de múltiples relacions laborals (contractes indefinits, de durada limitada, a temps parcial, falsos autònoms, beques, etc)? Jo penso que no, malgrat que les anàlisis des de la postpolítica venen a dir tot el contrari. Personalment, en aquestes anàlisis hi trobo a faltar un element central: el conflicte.
Miro d’explicar-me. Tota aquesta explicació de les limitacions del sindicalisme presenta paral·lelismes els discursos dels grans mitjans de comunicació. Parteix d’una imatge del sindicalisme assimilada al model sindical i a les pràctiques de CCOO i UGT, de manera anàloga a com la premsa quan parla de sindicats es refereix a aquestes organitzacions. Identifica el fracàs del sindicalisme a partir de com els sindicats principals, de tradició socialdemòcrata i eurocomunista, s’han comportat a Europa occidental els darrers 50 o 60 anys. Organitzacions que han anat a buscar, com a objectius, garantir la plena ocupació, feines durables en el temps i grans agregats de persones que els donessin capacitat de negociació i concertació empresa a empresa i sector a sector. Òbviament aquest model fa dècades que està en crisi. Però no crec que puguem assimilar el sindicalisme, tot el sindicalisme, i la seva suposada crisi a això.
El sindicalisme, ja en els seus inicis i durant el seu procés de vertebració, va haver de gestionar una realitat plural i diversa de la classe treballadora. És fals que tots els i les treballadores de principis de s. XX visquessin i treballessin a Barcelona i les ciutats de les seves rodalies. Hi havia un reguitzell de colònies tèxtils pel Llobregat i l’Alt Ter. Ja abans, una de les primeres agrupacions de treballadors va ser la dels boters d’Arbúcies, en un ambient ben allunyat dels estàndards del món urbà. El 1909, la que després va ser la Vaga de la Canadenca va començar a Camarasa. En aquella època no hi havia contractes indefinits, ni comitès d’empresa, ni totes les fàbriques eren factories de milers de treballadors/es. Tampoc tot el sindicalisme va ser ni industrial ni urbà, com certifica la important conflictivitat al camp català, o andalús i extremeny, per citar altres exemples de la Península Ibèrica.
Sota el prisma de l’argumentari de la “postpolítica”, en aquestes circumstàncies de finals del s. XIX i inicis del s. XX, no pot explicar-se la creació d’organitzacions sindicals i la lluita que van promoure. Miners, teixidores i venedors ambulants què compartien? El tipus de feina? No. La forma jurídica de la seva relació amb un patró (si és que en tenien)? Tampoc. Compartien formar part de la immensa majoria de la població que vivia del seu propi treball, quan podien treballar, i que patia l’explotació de la burgesia, amb qui tenien una relació de conflicte.
Moltes de les anàlisis de la situació actual no consideren el conflicte, és a dir, el conflicte de classe. Els sindicats no són, o no haurien de ser, simplement agrupacions de gent que compartim determinats aspectes de la nostra vida, com l’ofici o l’empresa per la que treballem i un tipus de contracte. Els sindicats són, principalment, eines de lluita. De confrontació. De conflicte entre explotats i explotadors. Entesos així, la perspectiva canvia diametralment. La dicotomia “sindicats, organitzacions de treballadors/es amb privilegis” i “moviments socials, organitzacions del precariat” s’esfuma. Per vàries raons. La primera perquè un sindicat és, o hauria de ser, un moviment social. La segona, i la més rellevant, perquè si el que ens defineix és el conflicte de classes, és a dir, la manera com ens situem en una relació d’explotació, la dicotomia entre tipus de treballdors/es més estables i mes precàries ja no és central. És innegable que les seves condicions materials de vida son molt diferents, però ambdós es posicionen en el mateix bàndol del conflicte entre treball i capital.
Em temo que l’oblit per part de la “postpolítica” del conflicte en les seves anàlisis no és ni casual ni innocent. Potser perquè, per una banda, suposen la continuació i la regeneració del sindicalisme del règim dels estats del benestar europeus. La concertació i pacte social que proposen aquests sindicats pot trobar una certa continuïtat en el “ciutadanisme” de la “nova política”, que desestructura les identitats de classe per definir participacions individuals a la societat sota l’empara de les institucions (més o menys renovades en l’aparent). I, segurament, també perquè la seva proposta política relega el conflicte col·lectiu, tal i com estem veient.
Arribat aquest punt, queda pendent resoldre perquè ens costa, al sindicalisme combatiu créixer malgrat la crisi del sindicalisme del règim i, sobretot, recuperar una certa centralitat en els moviments socials. Segur que de raons n’hi ha moltes, començant pels nostres propis errors. Però penso que una d’important és que no hem tingut ni tenim la capacitat de consolidar identitats col·lectives entorn el conflicte. Quaranta anys de “consensos democràtics” i de règim del 78 ens han fet molt mal i han imposat una consciència de ciutadania on el conflicte de classe cada vegada és veu més estrany. D’altra banda, el model sindical imperant va renunciar conscientment a aquest conflicte i va enfortir una visió de la classe treballadora a partir del lloc de treball (la fàbrica) i no de la lluita de classes contra la burgesia.
Tenim doncs, a sobre la taula, un repte urgent: dinamitar aquest miratge, recuperar la consciència de conflicte i, sobretot, consolidar espais col·lectius com a eines per guanyar aquest conflicte. I jo sóc dels que pensem que el sindicalisme pot ser una d’aquestes eines col·lectives.
* Ermengol Gassiot és Secretari General de la CGT de Catalunya
https://lasaldelaterra.wordpress.com/2017/05/03/mort-del-sindicalisme-ciutadania-i-conflicte-de-classe/

Directius i polítics contra treballadors al Metro de Barcelona

Ada Colau ha passat de catalogar l’any 2014 als directius de l’empresa de Metro de Barcelona com una ‘màfia que cal fer fora’, a donar-los suport i actuar contra les vagues dels treballadors. Quina és la raó d’aquest canvi?

A TMB hi ha 579 directius fora de conveni, molts d’ells endollats per PSC, ICV i CDC. Persones com Dídac Pestanya, ara jubilat, alcalde de Gavà del PSC durant 20 anys amb un sou que ascendia a més de 200.000€.
Des de 2011 aquests directius s’han pujat el sou un 15% mentre el de la plantilla seguia congelat, amb 400 persones contractades en precari i fortament pressionada (per exemple es deneguen canvis de lloc de treball a embarassades per estar el personal al mínim).
Més de 60 directius cobren més salari que l’alcaldessa de Barcelona. L’Ajuntament incompleix reiteradament la llei de transparència i no publica els sous d’aquests directiushttp://www.eldiario.es/catalunya/po..., mentre criminalitza als treballadors. La pròpia Ada Colau va atacar el propi concepte de vaga dient “amb vaga no es negocia perquè pressiona”. Clar, Ada, això és el que fan les vagues. Opinava el mateix quan ella mateixa ocupava seus bancàries per frenar desnonaments pressionant a un poder econòmic superior?
Les relacions amb la banca sembla que són estupendes, es privatitza la T-Mobilitat a ‘la Caixa’ per 94 milions d’euros.
En aquest video els treballadors de Metro expliquen tot això perfectament:
S’han produït 68 reunions de conveni sense que l’ajuntament vulgui tancar cap solució, enllaçant els interessos d’un grup directiu amb els seus propis. Per què?
Barcelona en Comú està practicant possibilisme amb la casta per organitzar l’equilibri d’interessos a l’ajuntament. La candidatura guanyadora incloïa a ICV, a la qual es va sumar després PSC al govern consistorial. Tots dos partits han viscut i viuen d’un clientelisme amb ‘la seva gent’ a la qual van col·locant en els diferents organismes on tenen accés. I a la nostra gent, la màfia de TMB a la que feia referència Colau, no se la toca.
L’ajuntament de Barcelona és actualment l’advocat defensor d’una caspa inútil, incompetent i neoliberal que no dubta a buscar l’enfrontament amb els treballadors per defensar els seus interessos i els dels seus amics financers.
Mercedes Vidal, presidenta de TMB, Marc Grau, directiu-pitbull de TMB, BEC, ICV, PSC, CDC són els culpables per no voler trobar una solució a la situació.
Des de la Coordinadora d’Informàtica de la CGT donem tot el nostre suport als i les treballadores en lluita pels seus drets i contra la màfia de directius i polítics.
Coordinadora d’Informàtica de la CGT
http://www.cgtinformatica.org/es/contenido/directivos-y-politicos-contra-trabajadores-en-metro-bcn