Més enllà de les urnes, decidim autogestió

Arriba un nou 11 de Setembre. Des de la CGT de Catalunya volem reiterar en aquesta data el nostre compromís, tal com estableixen els nostres acords confederals, amb la plena defensa del dret a la lliure determinació del poble català i de la resta dels pobles del món. En especial, d’aquells que lluiten activament per exercir aquest dret davant l’opressió dels altres. Des de la nostra organització reivindiquem l’exercici actiu del dret a l’autodeterminació, el qual entenem de forma individual i col·lectiva. L’autodeterminació implica i ha d’implicar la capacitat per decidir-ho tot sobre tot, i s’ha de concretar en la pràctica d’una autogestió real a tots els nivells (econòmic, social, etc). Entès així, és un dret inseparable dels principis anarcosindicalistes i llibertaris que defensem i que informen la nostra història i la nostra tradició de lluita.
Quan parlem d’autodeterminació no ens referim simplement, però, a decidir sobre l’eventual creació d’una nova estructura estatal sobirana o independent respecte d’un o uns altres Estats. No ens referim simplement a decidir sobre la constitució d’un nou Estat que perpetuï sens més l’ordre establert. Nosaltres entenem que l’autodeterminació i l’autogestió (conceptes que entenem com a indestriables) ens han de permetre establir les bases d’una societat lliure de tot Estat opressor, lliure del sistema capitalista i patriarcal que ens sotmet i ens explota.
Enguany ens trobem, com a anarcosindicalistes i llibertàries, davant d’un escenari que ens resulta atípic, almenys en la perspectiva de les últimes dècades. D’una banda, assistim a la convocatòria institucional d’un anomenat referèndum a Catalunya en el qual s’instarà als ciutadans del territori de l’actual "comunitat autònoma" a expressar si desitgen que el mateix es constitueixi com un Estat independent sota la forma d’una República. A manca de veure com s’acaba materialitzant, i malgrat tenir dubtes que aquest eventual referèndum es correspongui exactament amb l’exercici del dret a l’autodeterminació en els termes precisos establerts en els nostres acords confederals, difícilment tindríem motius per oposar-nos a la celebració del mateix i, evidentment, ni volem fer-ho ni ho farem. Nosaltres no ens farem còmplices de cap de les estratègies repressives del règim borbònic ni del poder estatal espanyol i estarem, com hem estat sempre, al costat del nostre poble (que no vol dir, però, com alguns pretenen, estar al costat de les "nostres" institucions). Cap llei, cap tribunal, cap repressor instrumental pot impedir que la gent s’expressi políticament com consideri més adequat, tot practicant la legítima desobediència, si convé, contra un ordre que considera injust.
Però, alhora, tenim dubtes raonables sobre les potencialitats de ruptura d’aquesta convocatòria eixida de l’esfera institucional del poder (fins ara) "autonòmic", i considerem que és honest manifestar-les. Sabem que el dret a l’autodeterminació i a l’autogestió de tots els aspectes de la vida, tal com l’entenem les llibertàries, no està sotmès a cap llei, ni pot tenir com a objectiu la perpetuació de la forma institucional de l’Estat-nació i l’estabilitat de la dominació de les elits capitalistes. Tampoc pot limitar-se el dret a decidir a la simple substitució d’una estructura estatal per una altra d’idèntica mena (però amb una altra bandera onejant als edificis públics) en la qual les classes dominants locals puguin continuar exercint la seva coerció i el seu poder en la forma habitual sobre la classe treballadora i el conjunt de les classes populars. I, sobretot, sabem que el seu exercici no es limita exclusivament a dipositar una papereta dins d’unes urnes en un dia concret, o un cop cada diversos anys. Nosaltres reivindiquem, com hem fet sempre, l’autodeterminació dins del marc de l’exercici col·lectiu i quotidià de la democràcia directa, radical, des de baix, sense límits.
Que tothom ho tingui clar, des de la CGT de Catalunya volem decidir. I volem anar més enllà. Decidir sobre l’exercici de la sobirania del poble català i decidir, especialment, les formes específiques d’organització social i econòmica que ens han de permetre avançar vers la superació del capitalisme i del patriarcat al nostre territori i arreu. És evident que aquestes decisions no estan presents en l’horitzó del proper 1 d’Octubre i, per tant, allò que se’ns planteja no és un procés d’autodeterminació complert. El que se’ns planteja, doncs, és un dret de decisió limitat, en lògica estatal i capitalista. Podem considerar que és una petita passa, però una passa que queda encara lluny del nostre anhel de llibertat. Creiem en l’autodeterminació completa, sense amputacions. I seguirem treballant i lluitant per fer-la realitat, contra tota imposició, tant externa com interna.
Per una societat lliure de persones lliures, exercim l’autodeterminació i l’autogestió!
Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT de Catalunya
4 de Setembre de 2017

Vagafòbia Article d’Ermengol Gassiot

Avui ens apuntem a la moda de les “fòbies”. I ho fem proposant una nova paraula, la “vagafòbia”. Designa una actitud que cada vegada és més present en els grans mitjans de comunicació i en les declaracions de la política institucional. Com el lector/lectora veurà, el seu significat és obvi i evident. Designa la por o l’odi envers les vagues de treballadors/es. Una por i un odi que es fan extensius a la capacitat de la classe treballadora a organitzar-se per ella mateixa i definir els mecanismes per a resoldre, en profit propi, problemàtiques que l’afecten: impagaments de salaris, salaris de misèria, horaris i ritmes de treball extenuants, canvis en les condicions de treball, assetjaments de diversos tipus i un llarg etcètera. De manera autònoma (és a dir, per ella mateixa i sense la mediació de tercer) i en funció únicament dels seus interessos, que són els de la immensa majoria de la població.
La “vagafòbia” es manifesta de moltes maneres. Una, la més obvia, és la tradicional de la burgesia quan veu perillar els seus interessos. El combat obert, l’atac directe a la vaga. La forma més evident són els intents de declarar il·legal una vaga o, de manera més general, de legislar de manera restrictiva les vagues. No cal posar exemples, en tenim molts. La mateixa legislació actual, que impedeix les vagues de solidaritat (lloc on radica de manera especial la nostra fortalesa com a classe), n’és un exemple. O les limitacions per fer vagues sobre punts d’un conveni signat o els terminis que imposa per convocar-les, fet que criminalitza directament vagues sobtades com la que va comportar l’ocupació de pistes de l’aeroport del Prat ara fa uns onze anys. I no cal oblidar les persecucions penals o laborals a qui les fa, amb processos judicials, acomiadaments, etc. La “vagafòbia” com atac obert i frontal a les lluites treballadores és tant vella com l’anar a peu, si bé la forma que adquireix pot variar amb el temps.
Hi ha, no obstant, altres formes de “vagafòbia”. Molt més subtils però igual de perilloses. N’esmento un parell. Una d’elles és l’atac als treballadors/es que fan una determinada vaga assenyalant la seva insolidaritat. “Fan vaga només per a ells/es. I a la resta, què?”. A primer cop d’ull semblaria que un argument com aquest és fruit de la ignorància o d’una consciència desclassada. Ignorància que, d’entrada, es fa palesa quan l’actual regulació de vagues impedeix que els treballadors/es del metro de Barcelona, del Bicing o de l’aeroport del Prat facin vaga, per exemple, pels d’un despatx d’arquitectes, d’un magatzem de logística o de qualsevol altra empresa aliena. Ara bé, sota aquest argument també hi ha una clara voluntat de desmuntar la lluita, negant a qui la protagonitza una cosa tant bàsica com la capacitat de defensar les seves condicions de vida, que és el que en definitiva es dirimeix en una vaga. A més, evita reconèixer que unes condicions laborals millors a les d’altres col·lectius de treballadors són, possiblement, el resultat d’una tradició de lluita. De vagues, d’organització, de no quedar-se de braços creuats mirant de reüll a la resta tot queixant-se que aquells estan massa bé en comparació d’un mateix. El nostre objectiu, com a classe treballadora, és millorar al màxim les condicions de vida del conjunt (i, de pas, acabar amb l’explotació).
La segona forma de “vagafòbia” de la que vull parlar és diferent. Les darreres setmanes a Catalunya estem sentint de manera freqüent com alguns opinadors, periodistes i polítics introdueixen la sospita darrera determinades vagues. És a dir, insinuen o de vegades diuen més obertament que darrera una vaga hi ha una finalitat oculta, ben diferent a la que motiva la vaga. Per exemple, quan la vaga que CGT-Ensenyament va convocar el gener del 2017 contra uns pressupostos clarament lesius envers l’educació pública catalana, vam sentir moltes veus que deien que darrera hi havia una voluntat lerrouxista d’atacar el procés i un possible acord entre Junts pel Si i les CUP. D’altra banda, a Barcelona hem sentit també com cares visibles dels “Comuns” en públic i en privat han vinculat la vaga de metro, promoguda des de les assemblees i convocada per tot el Comitè, responien a interessos d’altres grups polítics municipals i no pas dels i les treballadores. I ara la mateixa cantarella a l’aeroport. Que si certa empresa, amb certs accionistes i AENA volen atacar Catalunya. En canvi, no sentim massa que ningú plantegi el debat sobre externalitzacions i privatitzacions de serveis, i en quines condicions laborals es fan.
Aquesta forma de “vagafòbia” és molt perillosa, ja que nega la capacitat política a la classe treballadora: que tinguem la competència d’actuar col·lectivament per a defensar interessos nostres, abstraient-nos d’altres debats que sovint poden ser una mica cants de sirenes. La política institucional no és la de la majoria de la gent, que es dirimeix defensant els barris o les condicions de treball, per exemple. Entén les lluites obreres com peces en un tauler d’escacs, on els i les treballadores fem de peons en la confrontació d’altres interessos. Qui practica aquesta “vagafòbia”, a banda de situar-se com a subjecte polític clarament fora de la classe treballadora, ens ataca en negar el nostre dret d’existir de manera activa i col·lectiva. Com si fós un fet terrible que els peons, o els lleons en paraules de Brecht, fem la nostra pròpia política. Actualment dins d’aquest grup hi trobem algunes cares visibles de la nova esquerra institucional.
Recordem, doncs, aquesta nova paraula: “vagafòbia”. Em temo que tindrem moltes ocasions per fer-la servir. Si això passa, serà una bona notícia. Farem vagues, farem lluites. Com a classe estarem actius i els nostres enemics hauran de situar-se a la defensiva.
* Ermengol Gassiot és Secretari General de la CGT de Catalunya
https://lasaldelaterra.wordpress.com/2017/08/04/vagafobia/amp/

’Mort del sindicalisme’, ciutadania i conflicte de classe Article d’Ermengol Gassiot

Criticar els sindicats és una moda en la “postpolítica”. De fet, més que els sindicats, es critica el sindicalisme. I se n’augura una mort irremeiable. No seré jo qui defensi a capa i espasa els sindicats. Fins i tot al que jo milito segur que li podem atribuir errades. Tot i que hem de ser conscients que a cavall passat criticar i pontificar sempre és més fàcil, és innegable que el sindicalisme de combat hem tingut les nostres limitacions durant les darreres dècades. I és imprescindible ser-ne conscients, analitzar-les i corregir-les. Ens hi van moltes coses. Però avui no vull parlar d’això.
Avui vull parlar d’una crítica al sindicalisme que ara per ara ja és molt poc original. Seguint el guió d’aquesta crítica, el sindicalisme està en crisi. No té la capacitat de plantejar una resistència a l’envestida del capitalisme neoliberal (o, ja posat a fer servir noves paraules, del postcapitalisme). És una força que ja no és hegemònica i li manca la originalitat i vitalitat d’altres moviments socials. De fet, aquesta realitat s’expressa en l’emergència de noves formes d’organització laborals diferents (i aquí són obligades les referències a manters, netejadores d’hotels, etc) davant els sindicats anquilosats. Arribat aquest punt, el guió segueix argumentant que la diferència entre ara i fa 40 o 50 anys és que s’ha diversificat l’estructura productiva, que el capital industrial ha deixat pas a noves formes d’obtenció de plusvàlua capitalista i que tot això ha fet saltar pels aires la consciència de classe. Això darrer es deu, seguint el fil, a que ara mateix les condicions de vida són molt diverses i hi ha molts pocs punts de contacte entre, posem pel cas, un precari que encadena beques, una noia jove que serveix copes sense contracte i un treballador de banca de 60 anys. Ni en els salaris, ni en la identificació amb la feina o el lloc de treball. I molt menys en la capacitat que un sindicalisme assimilat a comitès d’empresa té de representar els seus interessos i, en nom seu, arribar a acords amb el capital.
Se’ns dubte, en aquestes anàlisis hi ha coses interessants i que no podem no tenir en compte. De fet, en la narració dels efectes de tot plegat hi ha veritats com punys. La gent jove militant de moviments socials, on sovint es parteix la cara amb el poder, se sent poc atreta pel sindicalisme. Malgrat la crisi dels dos sindicats del règim del 78, els anomenats sindicats combatius no protagonitzem cap creixement espectacular ni en afiliació, ni en referencialitat en els moviments socials. La gent més precària majoritàriament no mira a l’organització ni la lluita sindical a l’hora de resoldre les injustícies que pateix. I, sobretot, la identitat col·lectiva com a treballadors i treballadores, allò que alguns anomenen consciència de classe, és en general molt dèbil o pràcticament inexistent en molts sectors.
Tot això respon només, o bàsicament, als canvis en el sistema productiu, a la fragmentació de grans empreses i a l’aparició de múltiples relacions laborals (contractes indefinits, de durada limitada, a temps parcial, falsos autònoms, beques, etc)? Jo penso que no, malgrat que les anàlisis des de la postpolítica venen a dir tot el contrari. Personalment, en aquestes anàlisis hi trobo a faltar un element central: el conflicte.
Miro d’explicar-me. Tota aquesta explicació de les limitacions del sindicalisme presenta paral·lelismes els discursos dels grans mitjans de comunicació. Parteix d’una imatge del sindicalisme assimilada al model sindical i a les pràctiques de CCOO i UGT, de manera anàloga a com la premsa quan parla de sindicats es refereix a aquestes organitzacions. Identifica el fracàs del sindicalisme a partir de com els sindicats principals, de tradició socialdemòcrata i eurocomunista, s’han comportat a Europa occidental els darrers 50 o 60 anys. Organitzacions que han anat a buscar, com a objectius, garantir la plena ocupació, feines durables en el temps i grans agregats de persones que els donessin capacitat de negociació i concertació empresa a empresa i sector a sector. Òbviament aquest model fa dècades que està en crisi. Però no crec que puguem assimilar el sindicalisme, tot el sindicalisme, i la seva suposada crisi a això.
El sindicalisme, ja en els seus inicis i durant el seu procés de vertebració, va haver de gestionar una realitat plural i diversa de la classe treballadora. És fals que tots els i les treballadores de principis de s. XX visquessin i treballessin a Barcelona i les ciutats de les seves rodalies. Hi havia un reguitzell de colònies tèxtils pel Llobregat i l’Alt Ter. Ja abans, una de les primeres agrupacions de treballadors va ser la dels boters d’Arbúcies, en un ambient ben allunyat dels estàndards del món urbà. El 1909, la que després va ser la Vaga de la Canadenca va començar a Camarasa. En aquella època no hi havia contractes indefinits, ni comitès d’empresa, ni totes les fàbriques eren factories de milers de treballadors/es. Tampoc tot el sindicalisme va ser ni industrial ni urbà, com certifica la important conflictivitat al camp català, o andalús i extremeny, per citar altres exemples de la Península Ibèrica.
Sota el prisma de l’argumentari de la “postpolítica”, en aquestes circumstàncies de finals del s. XIX i inicis del s. XX, no pot explicar-se la creació d’organitzacions sindicals i la lluita que van promoure. Miners, teixidores i venedors ambulants què compartien? El tipus de feina? No. La forma jurídica de la seva relació amb un patró (si és que en tenien)? Tampoc. Compartien formar part de la immensa majoria de la població que vivia del seu propi treball, quan podien treballar, i que patia l’explotació de la burgesia, amb qui tenien una relació de conflicte.
Moltes de les anàlisis de la situació actual no consideren el conflicte, és a dir, el conflicte de classe. Els sindicats no són, o no haurien de ser, simplement agrupacions de gent que compartim determinats aspectes de la nostra vida, com l’ofici o l’empresa per la que treballem i un tipus de contracte. Els sindicats són, principalment, eines de lluita. De confrontació. De conflicte entre explotats i explotadors. Entesos així, la perspectiva canvia diametralment. La dicotomia “sindicats, organitzacions de treballadors/es amb privilegis” i “moviments socials, organitzacions del precariat” s’esfuma. Per vàries raons. La primera perquè un sindicat és, o hauria de ser, un moviment social. La segona, i la més rellevant, perquè si el que ens defineix és el conflicte de classes, és a dir, la manera com ens situem en una relació d’explotació, la dicotomia entre tipus de treballdors/es més estables i mes precàries ja no és central. És innegable que les seves condicions materials de vida son molt diferents, però ambdós es posicionen en el mateix bàndol del conflicte entre treball i capital.
Em temo que l’oblit per part de la “postpolítica” del conflicte en les seves anàlisis no és ni casual ni innocent. Potser perquè, per una banda, suposen la continuació i la regeneració del sindicalisme del règim dels estats del benestar europeus. La concertació i pacte social que proposen aquests sindicats pot trobar una certa continuïtat en el “ciutadanisme” de la “nova política”, que desestructura les identitats de classe per definir participacions individuals a la societat sota l’empara de les institucions (més o menys renovades en l’aparent). I, segurament, també perquè la seva proposta política relega el conflicte col·lectiu, tal i com estem veient.
Arribat aquest punt, queda pendent resoldre perquè ens costa, al sindicalisme combatiu créixer malgrat la crisi del sindicalisme del règim i, sobretot, recuperar una certa centralitat en els moviments socials. Segur que de raons n’hi ha moltes, començant pels nostres propis errors. Però penso que una d’important és que no hem tingut ni tenim la capacitat de consolidar identitats col·lectives entorn el conflicte. Quaranta anys de “consensos democràtics” i de règim del 78 ens han fet molt mal i han imposat una consciència de ciutadania on el conflicte de classe cada vegada és veu més estrany. D’altra banda, el model sindical imperant va renunciar conscientment a aquest conflicte i va enfortir una visió de la classe treballadora a partir del lloc de treball (la fàbrica) i no de la lluita de classes contra la burgesia.
Tenim doncs, a sobre la taula, un repte urgent: dinamitar aquest miratge, recuperar la consciència de conflicte i, sobretot, consolidar espais col·lectius com a eines per guanyar aquest conflicte. I jo sóc dels que pensem que el sindicalisme pot ser una d’aquestes eines col·lectives.
* Ermengol Gassiot és Secretari General de la CGT de Catalunya
https://lasaldelaterra.wordpress.com/2017/05/03/mort-del-sindicalisme-ciutadania-i-conflicte-de-classe/