La importància de dir No a la falsa unitat sindical

D’ençà la dita Transició espanyola es va evidenciar que l’aposta del règim pel control social tenia un eix principal: l’assimilació de tota organització antisistèmica a la teranyina institucional i la pau social, el reforçament de les ja domesticades i el xarop de marginació i repressió pels qui no s’empassaren el verí.
Centrant-nos en l’aresta sindical això és ja prou conegut i no cal insistir-hi gaire. Ara bé, les conseqüències d’aquesta política les vivim quotidianament i no necessàriament en els grans assumptes, sinó a cada empresa, a les nostres seccions sindicals, en els conflictes sectorials o concrets. Cada cop que reaccionem a un d’aquests contextos estem prenent una decisió que reforça el nostre caire irredempt o bé ens acosta cap a l’acatament per la drecera del derrotisme.
A l’arsenal sindical tenim diferents armes, sent potser la més important d’elles l’ús de la vaga com a mesura de coacció i pressió a governs, empresaris o multinacionals. La vaga no és només el dany econòmic o productiu realitzat, sinó especialment també l’oportunitat de desfermar el conflicte fora de la contenció dels mecanismes de solució pactada i de control, absolutament inútils per a assolir resultats positius. Les vagues són el moment de sortir al carrer, de crear problemes polítics i socials a governs que ens pinten una falsa realitat de color de rosa, són l’hora de bloquejar fàbriques, d’alterar la normalitat del sistema, d’atacar imatges corporatives. En definitiva, l’interruptor per a fer moviment i activar la confrontació directa més enllà de les paraules.
Amb aquest poder, com deia un company, pots enviar un mico a la taula de negociació i obtindrà resultats.
Podem sospitar que aquest terreny de reivindicació no acaba de connectar amb el sindicalisme que té a l’ADN la delegació i contenció de tot conflicte a canvi de molles, influències i interessos aliens a la classe obrera. Així doncs, som models condemnats a xocar inevitablement.
Què és això de la ’unitat sindical’? A primer cop d’ull sembla prou positiu: una visió unívoca és traslladada a la resta de la plantilla i tots els braços agafen l’ariet com un sol cos contra l’adversari patronal. Qui pot estar en contra d’això? La unitat sindical en el conflicte acaba amb moltes inseguretats relatives al seguiment de la vaga, dóna certeses, unitat en el missatge, no crea dubtes, és ben rebuda instintivament pel treballador/a...
Però alhora pot ser un instrument de xantatge. En nom de la unitat (entesa ’unitat’ com l’opinió pactista i al·lèrgica al conflicte del sindicalisme de pau social) s’estableixen estratègies dilatòries, centrades en cúpules i on la mobilització no és mai la primera passa, sinó la darrera. I, habitualment, vergonyosament exposada públicament com quelcom que no es vol ni realitzar, ni fer amb intensitat. És com el gos ensinistrat que borda, però suau per no molestar l’amo. Podem imaginar com de pressionada està l’altra part en aquestes condicions.
Així doncs, el següent acte és presentar a qui no accepti l’estratègia suïcida com algú que ’trenca la unitat sindical’, se’l desprestigia com a ’minoritari’ i, en definitiva es criminalitza tota posició que no suposi fer seguiment del teatre mobilitzador del sindicalisme dòcil: Les nostres condicions són aquestes, te les empasses o trenques la ’unitat’.
Moltes de nosaltres ens trobem, llavors davant de l’elecció. D’una banda, participar críticament del xantatge sindical i assenyalar posteriorment com a venuts als signants quan certifiquin el fracàs del model de negociació sense pressió. L’altre camí, és el difícil. Suposa acceptar que la teva lluita per generar conflicte i vaga serà socavada pels altres sindicats, suposa saber que el seguiment de la vaga no serà l’adequat degut a la tasca rebenta vagues dels altres sindicats i a la por existent a participar en vagues no majoritàries, suposa saber que tot i això has de deixar fins a l’última gota de les teves energies en fer que la mobilització sigui el màxim rellevant possible.
Aquesta valoració no és gens senzilla, no és del gust de ningú, però, en el nostre sindicat, acostuma a acabar amb un creueament de mirades i una paraula: “Endavant”.
Bus, Metall, Uunipost, FNAC, Ensenyament, Contact Center, HP, Indra, tants i tants exemples van decidir fer la passa endavant, alguns amb bons resultats efectius, altres no. Però en tot cas, amb cada secció que no cedeix al vertígen de la vaga minoritària i la criminalització de la unitat sindical, estem fent i mantenint allò que som: Les treballadores que no ens rendim, les que no acloten el cap, les que defensem l’alternativa en la forma de fer i que moltes vegades tot i que sabem que no serem victorioses, sortim a la batalla a deixar-nos la pell. En cas de no fer-ho, inevitablement en cada conflicte seríem subjugats, controlats, pel sindicalisme de concertació un i altre cop amb la mateixa tàctica.
Gràcies a cada secció sindical que surt al camp de batalla en aquestes condicions es pot mantenir un model que no es domestica ni per les bones ni per les pressions dels que ja ho estan. Aquesta base és la que permet clavar ferm els peus a terra i treballar per a prendre cada cop més la iniciativa, des del més petit conflicte fins a tot allò que ens proposem.
* Òscar Murciano és Secretari d’Acció Social de la CGT de Catalunya

Trinxar vagues i vendre acords polítics. Notes de manual

El 25 de gener ha transcendit allò que fa dies molts intuíem, i no precisament per la nostra capacitat profètica. Els sindicats majoritaris d’ensenyament i el govern de la Generalitat han arribat a un acord. Algú podria dir que precisament els sindicats que van estar frenant la vaga educativa del 18 de gener convocada per CGT, a porta tancada i sense testimonis, han resolt un document de darrera hora que justifiqui no haver de fer una vaga el 9 de febrer que arribava a misses dites, amb els pressupostos ja votats al Parlament. De fet, ja ho deien reiteradament que volien desconvocar aquesta vaga. Possiblement si la setmana passada mantenien encara la convocatòria ho feien per frenar les mobilitzacions. “Silenci, tothom quiet. Es negocien els pressupostos i millor no destorbem” semblava que ens deien.
De fet l’acord era més que previsible. Hi ha un augment de 140 milions d’€ del pressupost del Departament d’Ensenyament, que equival al 2,9% del previst inicialment. S’incrementa en prop de 5.500 el nombre de professors/es que, en la mesura en que no hi ha un compromís de fer-ho a través d’oposicions, tot apunta a un augment de la plantilla precària de docents. La que veu els seus drets laborals limitats i que, curs rere curs, pot ser acomiadada. També es preveuen no realitzar nous concerts de línies amb centres privats, cosa que queda molt lluny d’eliminar o, com a mínim, de començar a reduir els concerts a l’ensenyament públic. És a dir, que segurament es mantindrà la transferència de 30 milions d’euros (quasi una tercera part del que ha aconseguit aquest acord entre govern i majoritaris) per a escoles de l’Opus Dei, que segreguen per sexes i transmeten una ideologia ultra conservadora, classista i extremadament patriarcal.
Potser sóc mal pensat, però a mi em venen al cap tot un seguit de preguntes, tant sobre l’actitud d’alguns destacats militants dels sindicats majoritaris a l’ensenyament (alguns procedents dels moviments socials, no fa tant) com de l’oportunitat de l’acord. De moment me les guardo. No sense deixar de remarcar que, em sembla, mantenir la negociació més enllà del 18 de gener sobre uns punts que ja fa temps s’intuïa que el govern pensava assumir, ha permès als que no volien fer vaga argumentar que no calia fer-la. Encara s’estava negociant i, com deia, millor no fer soroll, deien. Ja tindrem oportunitat, continuaven, de sortir al carrer i mostrar la nostra dignitat com a docents el 9 de febrer. Haurem tingut més temps, asseguraven, de preparar una vaga (vaga que no movien un dit per construir) que ha de ser massiva i ha de reflectir que ens prenem la nostra tasca com a docents com un eix fonamental de la construcció de la societat del futur. I, mentre, treien pressió al govern, a la negociació dels pressupostos i els permetia preparar l’escenificació de la desconvocatòria de la vaga.
I avui les màscares han caigut definitivament. Després de menystenir a qui proposava una lluita honesta fent servir arguments electorals (de nombre de delegats i vots rebuts a les eleccions sindicals) barrejats amb promeses d’una alternativa de mobilitzacions que ja sabien que havia mort molt abans de néixer.
Pensant en to plegat em venen al cap encara més dubtes, o preguntes o, si voleu, fantasmes. Després d’algunes anades i vingudes entorn els impostos, el debat sobre l’aprovació o no dels pressupostos entre qui es mostra disposat a parlar de la seva aprovació ha acabat centrant-se en l’educació. Era un terreny més propici per trobar acords, amb uns sindicats dòcils (els de la mesa de negociació) i on amb una partida petita es podia construir un argument per a vendre la seva aprovació. I així, amb declaracions i ressò dels principals mitjans de comunicació s’ha anat creant un escenari on qualsevol cosa que sonés una millora en l’educació semblava una gran cessió de la Generalitat i un gran avenç aconseguit per la pressió (molt ligth) dels sindicats de la mesa de negociació i l’equip de la CUP que s’ha reunit per negociat pressupostos amb la Generalitat.
Si això serveix per a garantir una aprovació d’uns pressupostos que en termes generals consoliden anys de retallades salvatges, li haurà sortit molt barat a la Generalitat. En total, 140 milions sobre una despesa finalista no financera en els diferents departaments, de 22.611 milions d’euros. Poc més del 0,6% del total dels pressupostos per a garantir-se un hipotètic suport d’una formació que al Parlament encara es reclama anticapitalista. A mi, francament, en sembla una misèria quan, per exemple, al lloc on jo treballo (les universitats) es consoliden anys de descapitalització d’estructures de recerca, d’envelliment de plantilles i d’increments dels preus per a estudiar. I això per no parlar de la sanitat, on la despesa contemplada per a l’any 2017 és d’uns 1.050 milions d’euros menys que la de l’any 2010. A banda que es deixen sense revertir les externalitzacions i privatitzacions que tant els governs tripartits com els convergents i ara de Junts pel Sí han anat promovent, en diferent intensitat, això sí.
M’agradaria pensar que la negociació entorn l’educació no ha sigut la principal jugada del tauler d’escacs entre govern i CUP pels pressupostos. En una negociació a la qual jo mai hi hauria entrat, vull pensar que el que ha primat per part de qui l’ha dut a terme des de la CUP ha sigut la idea de millorar la proposta inicial en benefici de la classe treballadora de Catalunya. O, si ho preferiu dir d’una altra manera, dels sectors populars de Catalunya. Espero que no s’hagi fet allò que tantes vegades he vist jo a la meva feina, que feien els sindicats que havien decidit que el seu horitzó era tancar acords amb l’empresa i no edificar propostes col·lectives de lluita. Ho feien reiteradament, com si seguissin un manual. Davant una proposta empresarial, la segmentaven en parts i intentaven tancar un acord molt parcial sobre alguna o algunes d’aquestes parts. La resta, ja ho sabien, l’empresa la podria tirar endavant. De fet, ho sabien tant aquests sindicats com la mateixa empresa. La negociació, en definitiva, acabava sent un espai on es teatralitzava i, finalment, es meditava un desenllaç que permetés sortir als diferents actors amb el cap ben alt. Si fos literatura, diríem que un bon final salva una novel·la, però es tracta de la vida real. I afecta a milions de persones.
El joc sindical a la negociació amb el departament d’ensenyament ja me’l puc imaginar. Ara, francament, em queda l’esperança de pensar que la negociació dels pressupostos no ha estat marcada per una preocupació similar. Que hi ha quelcom més que la preocupació per la imatge de com es vendrà un determinat desenllaç (o, parlant en plata, de com argumentar l’aval als pressupostos). Si això fos així, la institució ens mostraria que és molt més ràpida en devorar qualsevol forma de dissidència dins seu. Espero, sincerament, que no sigui així.
I, espero, també, que l’esperança no sigui, com deia l’escriptor, el més irracional dels estats d’ànim humans.
* Ermengol Gassiot és Secretari General de la CGT de Catalunya
https://lasaldelaterra.wordpress.com/2017/01/25/trinxar-vagues-i-vendre-acords-politics-notes-de-manual/

El capitalisme: l’ésser humà desposseït de si mateix

L’autor reflexiona sobre els efectes del capitalisme i el creixent individualisme en la salut
El pati de l’escola pot ser un espai ingènuament anticapitalista. És el cas, per exemple, de l’esport que s’hi juga, que és, quasi sempre, un esport d’equip. Pel que fa als adults, en canvi, un dels esports que més creix en practicants és el running, un esport que permet la pràctica individual, la competició individual, l’autosuperació individual, el benestar individual, ... Una perspectiva que s’estén al conjunt de la vida. Es tracta d’una comminació constant a anar més enllà d’un mateix, el que suposa assumir en la pròpia vida un desequilibri permanent, no descansar o parar-se mai, superar-se sempre i trobar el gaudi en aquesta mateixa superació de tota situació donada. És com si la lògica d’acumulació indefinida del capital s’hagués convertit en una modalitat subjectiva. Cadascú està cridat a concebre’s i conduir-se com una empresa, una "empresa de si mateix" com deia Foucault.
Veiem, doncs, que fins i tot la mínima i superficial comunitat de l’esport d’equip acaba sent dissolta en el necessari procés d’individualització de l’ésser humà en el capitalisme, situant la superació individual com una nova religió. Si aquest procés arriba a desarticular les figures col·lectives més trivials, com no ha de fer-ho amb les dimensions més essencials de la comunitat? En el capitalisme no hi ha lloc per a el que és col·lectiu, ni tan sols se’n contempla la possibilitat, és perillós, ja que el capitalisme nega la comunitat, la col·lectivitat, posa l’individu com a origen i ho fa ontològicament. El capital ocupa la realitat, qualsevol cosa, per poder ser, ha d’esdevenir, en un moment o altre, capital, ha de passar per alguna de les seves metamorfosis. El món és del capital: el desenvolupament de l’ésser humà, de la vida, hi estan supeditats. La vida sencera i la societat que la sosté s’emmotllen, com més va més, a les exigències del capital. És per això, que les nostres vides i els aspectes entorn dels quals s’articulen han hagut d’esdevenir mercaderies.
En aquest sentit, darrerament s’han desenvolupat tot un seguit de mecanismes de subordinació del treball al capital que aprofiten el culte a la individualitat i l’amplifiquen, com per exemple la substitució del treball assalariat pel treball autònom i l’emprenedoria. Però la majoria de casos de projectes d’autoocupació responen a una reconfiguració de les relacions productives, en què el capital externalitza cap a la mateixa força de treball l’organització de temps, fins i tot instruments de producció, basant-se en uns objectius de productivitat. Amb això, el capital compra la força de treball ja en condicions de "rendibilitat" i desposseïda dels drets laborals que s’han anat conquerint al llarg de dècades de lluita obrera. Així, tant les treballadores ocupades com les desocupades són impel·lides a la permanent "millora" individual, unes amb la formació contínua dins les empreses i les altres amb el tractament de l’atur des d’una perspectiva individualitzada que converteix a aquest individu en part del problema.
L’altra cara de l’exacerbació de l’individu, és la dissolució de la col·lectivitat. Així l’Estat, inclinat per naturalesa a afavorir l’acumulació, va relegant al ciutadà a la condició d’usuari i consumidor, en comptes de reconèixer drets de ciutadania, atorga titularitats a eventuals usuaris, perquè els individus puguin rebre diferents serveis en forma de productes. L’objectiu final és crear una dinàmica de consumidors de productes socials, al mateix temps que es generen unes capacitats de mercat i de finançament que són font de negoci per al sistema capitalista. Aquesta degeneració del ciutadà cap al consumidor es manifesta en la degradació dels serveis públics bàsics i la seva conformació a la lògica del capitalisme.
D’aquesta forma els continguts i les pràctiques de l’educació s’aparten d’una concepció humanista creadora d’esperits lliures i crítics, i es remeten a un model empresarial on es gestiona la formació de la futura mà d’obra en qualsevol dels diferents graus d’especialització. Pel que fa a la salut, aquest desplegament del capitalisme ha portat a un model biopositivista cada vegada més enfocat a tractar parts específiques de l’organisme humà, deixant de banda els abordatges sistèmics que considerin en conjunt els determinants, tant físics com socioculturals, que es donen en els grups humans i no en persones individuals. Així doncs, la salut s’ha reduït, essencialment, a sanitat o provisió d’assistència. Per tant, s’ha d’insistir a recalcar que la realitat és molt diferent de la que descriuen les autoritats sanitàries o els mitjans de comunicació: les causes més importants del deteriorament de la salut de la població en general no són ni genètiques ni derivades d’actituds "insanes" a nivell individual. Les causes dels determinants socials es produeixen per les diferents eleccions i prioritats polítiques dels governs, les empreses, els sindicats i les diverses forces socials que tenen algun tipus de poder polític. Cal afegir que aquesta concepció individualista de la salut, i en plena coherència amb el desenvolupament general del capitalisme, ha fet oblidar tot un vessant de la salut laboral que és la que té a veure amb el treball més arrelat a la comunitat. Igual que el treball remunerat, el no remunerat implica l’exposició a riscos de seguretat, d’higiene, ergonòmics i psicosocials, però els accidents i les malalties relacionats amb el treball domèstic i familiar, que són molt més freqüents en el sexe femení, no es recullen ni es prevenen de manera sistemàtica.
Aquesta problemàtica s’agreuja en situacions de crisi, ja que l’ajust macroeconòmic del capitalisme s’està traslladant a àmbits ocults de la societat, la família i les persones: s’ajusta al carro de la compra, canvia l’organització familiar, es recorre a les xarxes de suport, s’intensifiquen els treballs domèstics, es reorganitzen els temps i s’assumeixen noves activitats i habilitats, moltes vegades amb estratègies de pura supervivència que són molt dramàtiques. Les implicacions en termes de qualitat de vida, en l’àmbit de salut i també humà, són nefastes. El capitalisme, especialment en la seva fase de crisi, està desestructurant les formes de vida d’una forma molt greu per a la salut física i mental i dificultant enormement el desenvolupament personal i social de les persones. Aquí intervé de nou la individualització sistèmica, ja que mentre assistim a la despossessió més gran de drets i de recursos, que afecta especialment la població més vulnerable, s’està generalitzant un discurs que pretén animar-nos a sortir de la crisi amb esforç, tenacitat i bona predisposició - sempre en clau individualista -, com si depengués de cada individu assolir els recursos per tirar endavant, com si l’ésser humà no fos essencialment un ésser social.
Com hem vist, ens hi juguem la vida, si volem que aquest joc s’acabi, caldrà deixar la ingenuïtat de l’esbarjo i començar la classe.
*Xavier Garcia és membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa. Aquest article, publicat a la Directa, forma part d’una sèrie monogràfica al voltant de l’informe ’La despossessió de la vida quotidiana’.

Entrevista a Ermengol Gassiot, secretari general de la CGT Catalunya: “Ens agrada pensar que som hereus de la CNT”

Nascut el 1972 a Barcelona, però veí de Terrassa, és arqueòleg, doctor en Prehistòria i professor a la UAB. El 2014 fou elegit secretari general a Catalunya del sindicat anarcosindicalista CGT. Va afiliar-se al sindicat el 1998 procedent de l’Assemblea d’Okupes de Terrassa. Des del 2007 és delegat del comitè d’empresa de la UAB.
L’entrevisto dimarts passat al local de la CGT al carrer Rosselló (Ca n’Oriac) on participa en una xerrada sobre l’educació lliure i gratuïta organitzat per la secció d’Activitats Diverses del seu sindicat i el sindicat Comisiones de Base (co.bas)
- Quina ha estat la seva trajectòria política? Què li va portar a afilar-se a la CGT?
De feina molt temps havia militat a moviments socials. Primer, al moviment d’insubmissió, als finals dels anys 80 que volia trencar el clima de consens de la Transició que ara està molt de moda però que llavors ningú criticava. Molta gent que estaven en aquest moviment van anar a parar a les assembles okupes i participaren en centres socials okupats, lluitant contra l’especulació i cercant models alternatius de participació política en els barris. Sempre tenia la consciència de classe, com treballador precari que era, i pensava que havia de militar en un sindicat; però no trobava cap sindicat que em fes el pes. Arran de l’estreta relació entre la CGT de Terrassa i l’Assemblea d’Okupes em vaig afiliar a la CGT. Durant molt temps la meva militància a la CGT era social com okupa o en col·lectius diversos. A partir del 2004 començo a entrar en el món laboral i participar en lluites contra la precarietat a la Universitat Autonòma de Barcelona (UAB) on llavors tenia un contracte de professor associat. Acabo sent delegat sindical al comitè d’empresa des del 2007. Posteriorment em vaig vincular més a l’estructura de l’organització i el 2010 em faig càrrec de la secretaria d’Acció Social.
- Darrerament la CGT ha experimentat un gran creixement. A què creu que es degut?
Potser pel desencís dels treballadors amb els sindicats majoritaris CC.OO i UGT?
Segurament. El creixement l’hem de situar en la seva mesura. En termes absoluts hem augmentat en delegats, tot i que continuem lluny del bipartidisme sindical. Estem creixent en afiliació, en els últims cinc anys hem crescut un 33 per cent. No és un augment aclaparador, però si tenim en compte que els sindicats majoritaris han perdut entre el 35 i 40 per cent d’afiliació, segons reconeixen, és un augment important. Hem guanyat molt en notorietat en les lluites en un context de baixa mobilització i d’increment de l’atur. La CGT és el sindicat majoritari en les lluites de caràcter laboral i social. De vegades com a una organització més i moltes vegades tirant del carro. Malgrat no ser majoritaris en representació institucional als comitès d’empresa, som la força majoritària al carrer i a la lluita a les empreses.
- És cert que alguns quadres sindicals de CC.OO i UGT han passat a militar a la CGT?
Com sindicat que està creixent tenim gent de nova afiliació i gent que prové d’altres sindicats.
- Per què Espanya és un dels països amb més baixa afiliació sindical d’Europa? Respon això una fenomen general europeu o particular d’Espanya?
Sí, l’Estat espanyol és un dels Estats amb menor afiliació, amb major precarietat d’Europa i amb una de les dates més tardanes d’incorporació al món laboral. Aquí hi ha dos factors. Primer, la Guerra Civil i la Dictadura, tota la derrota del moviment obrer que va suposar el franquisme. L’Estat espanyol és l’únic lloc on el feixisme es va mantenir després del 1945. Això s’ha fet pagar, ha desaparegut tota la tradició sindical que hi havia als anys 30. El segon factor és el model sindical de concertació que es tanca durant la Transició i que dona molta força a un sindicalisme molt professionalitzat de delegats. Això fa que molts espais de militància obrera que hi havia als anys 70, a través de la participació, a través de l’assemblea, són desactivats. Això es tradueix en un desencís cap el sindicalisme. A molts llocs de treball es veu al delegat sindical -vull dir als dels sindicats majoritaris- com una persona poc compromesa amb la feina, que no passa mai pel seu lloc de treball, que es reitera en el temps en la tasca de delegat sindical… Això, que reflecteix determinades pràctiques del sindicalisme majoritari, ens afecta negativament a tot el sindicalisme.
- D’ençà l’esclat de la crisi financera les condicions de vida i laborals dels treballadors s’han endurit terriblement amb la precarització, baixada de salaris o pèrdua de drets adquirits. És possible revertir aquesta situació?
Estem en una ofensiva del capital que ja dura bastant temps. Si mirem la història de les reformes laborals a l’Estat espanyol, independentment del govern de torn, jo diria des del 1976 i de manera clara des del règim parlamentari, veiem que hi ha un retrocés de drets laborals. Això, a nivell internacional, es fa palès amb les victòries de Thatcher i Reagan i després amb la descomposició del model socialdemòcrata a França, Alemanya i fins i tot a Suècia. Per tant, la tendència és cap a una classe treballadora desposseïda de la seva eina de lluita que havia estat un sindicalisme arrelat en l’assemblea de treballadors i la que se l’ha imposat un sindicalisme que forma part del sistema institucional.
És això irreversible? No. Per això existeix la CGT i altres sindicats de caràcter alternatiu. Pensem que la classe treballadora són la immensa majoria de la població. En determinats moments en què hem sortit massivament al carrer hem fet trontollar governs. La prova més recent la tenim al 15M que és cert que li va mancar una capacitat d’estructurar-se i de mantenir-se en el temps, però que va demostrar la capacitat de mobilització que tenim.
- Es considera la CGT una organització hereva de l’històrica CNT? Fins a quin punt han renovat el cos doctrinal de la CNT? De fet vostès participen a les eleccions sindicals cosa impensable a la CNT.
A nosaltres ens agrada pensar que som hereus de la CNT. Perquè compartim els principis bàsics de l’acció sindical de la CNT i ens els fem nostres que són el poder en l’assemblea de treballadors, el sindicalisme basat en l’acció directa, que vol dir en la participació dels membres del sindicat en la pressa decisions i en les accions de lluita, i en el suport mutu com a forma d’anar més enllà de la lluita empresa a empresa i dotar-lo d’un contingut de classe. Aquests són els nostres principis bàsics de funcionament. L’anarcosindicalisme, històricament, no ha estat mai un cos doctrinal estàtic. La seva riquesa ha estat en la seva capacitat de respondre a les necessitats i requeriments de cada època. Òbviament, davant de noves situacions, la manera com responem als reptes és específica de cada moment. Per això podem comparar en el que fa la CGT amb el que feia la CNT quan es va crear? No. Perquè la participació sindical dels treballadors i treballadores és molt diferent, perquè els mecanismes de participació institucional han canviat. Nosaltres som fruit d’això. També, i això és una opinió personal però que reflecteix una part de la nostra organització, en algun moment haurem de asseure i revaluar quin és el sentir de la nostra participació en les eleccions sindicals. I, en tot cas, reforçar molt els espais de lluita fora de la institucionalitat de les relacions laborals. Caldrà veure com encaixem tot això.
- Quines són les seves relacions amb l’esquerra independentista? És cert que la CGT és el sindicat de referència de la CUP?
No, no és cert. Si un mira els cartells de l’esquerra independentista, veurà que hi ha tota una sèrie d’organitzacions, entre d’altres un sindicat, la Coordinadora Obrera Sindical (COS). Una organització petita, amb poca presència, ara per ara, en el món del treball. És cert que hi ha moltíssima gent afiliada a la CUP o de l’esquerra independentista que alhora són afiliats o afiliades a la CGT en la mesura que la CGT és el sindicat més gran a l’esquerra de CC.OO i UGT. Ara bé, la CGT com a tal no és un sindicat de l’esquerra independentista. És un sindicat dels seus afiliats, afiliades i militants i venim d’una tradició anarcosindicalista. De la mateix manera que podem tenir gent que defensa l’acció política dins l’esquerra independentista, podem tenir gent amb un sentiment antiestatalista.
- És vostè partidari de la independència de Catalunya?
Sóc partidari de les lluites d’alliberament de qualsevol col·lectiu, de qualsevol poble. Sóc partidari que tots els pobles de la Península Ibèrica, d’Europa i de la Mediterrània puguin decidir lliurement el seu dia a dia. Això no passa únicament per un referèndum d’autodeterminació, sinó per una revolució que va molt més enllà. Hem de decidir com volem treballar, com volem produir, com volem relacionar-nos entre nosaltres. Ara mateix en l’Estat espanyol això no és possible. Per tant, l’alliberament dels pobles d’Ibèria passa per la destrucció de l’Estat espanyol. Si això comporta la independència dels Països Catalans doncs ho haurà de comportar. Tot i que és possible que la fórmula, en el moment en què poguessin decidir, fos una altre. Ara mateix no veuria amb mals ulls la independència dels Països Catalans.
- Què opina de la irrupció de Podemos en la vida pública espanyola i catalana?
De la mateixa manera que tenim molta afiliació de la CUP, també hi ha molta de Podemos en un percentatge rellevant i important. En certa mesura, tot que i amb un caràcter diferent, Podemos i la CUP són el reflex del descontentament d’una part important de la població i de la classe treballadora amb la política institucional tant a Catalunya com al conjunt de l’Estat espanyol. Valoro amb molt respecte que part dels nostres afiliats i afiliades participin a la CUP o a Podemos. A nivell estrictament personal he optat per no donar tant pes a la lluita institucional i centrar-me més en la lluita social i sindical. Caldrà veure cap a on van tant la CUP com Podemos. Espero que siguin capaces de mantenir això que diuen i mantenir-se al marge de la política institucional. El temps dirà.
- Vostè està imputat, amb 26 persones més, per les mobilitzacions del 2011 i 2013 que culminaren amb l’ocupació del rectorat de la UAB i amb una petició del fiscal de 11 anys i mig de presó. Una acusació presentada, entre d’altres, per Sílvia Carrasco, llavors vicerectora i militant d’ICV a Sabadell. A què creu que és degut aquest procediment?
Determinar qui ens va acusar en aquesta causa és una mica complicat. La professora que ha esmentat va efectuar una denúncia contra una sèrie d’accions de protesta que van prendre la forma d’escrache. Recordem que era l’època en què la PAH feia escraches contra els desnonaments i aquí a Sabadell també. Aquesta professora va presentar inicialment aquesta denúncia. Després l’antic rector de la Universitat, Ferran Sancho, l’antiga secretaria general Judith Soler, que en la Universitat seria l’equivalent a la vicepresidenta del govern, i Sílvia Carrasco, que en aquell moment era vicerectora d’estudiants, que seria un càrrec ministerial en un govern, es van personar a la policia, van explicar una sèrie de coses i van aportar una sèrie de noms, producte d’una sèrie de seguiments a activistes i militants. Això és l’inici d’aquesta causa penal que comporta que 27 persones ens enfrontem a penes de més de onze anys de presó. A més, la UAB es va personar com acusació particular i prèviament la professora Sílvia Carrasco també ho havia fet. Ella forma part d’una denúncia i a més és activa en aquest procés. En el seu moment van argumentar que a la UAB havia un entramat amb finalitats delictives, format per la Coordinadora d’Assemblees de Facultats, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans, la CGT i fins i tot algunes persones de la CUP que tenia com a finalitat desestabilitzar la institució.
Segons l’atestat policial i la documentació dels Mossos d’Esquadra va ser la professora Sílvia Carrasco qui va donar els noms i cognoms de 27 persones amb el seu DNI, entre ells el meu. Arran de tot això, el fiscal va formular un escrit d’acusació, recollint els arguments, els seguiments dels cossos de seguretat privada de la Universitat però per ordres del que llavors era l’equip de govern. A partir d’aquesta informació el fiscal fa un escrit d’acusació. Davant això, molta gent pensa ‘alguna cosa hauran fet’. A mi, llegint l’escrit d’acusació del fiscal i les denúncies, se’m vincula per haver participat com a delegat sindical en una roda de premsa amb Jordi García, un altre treballador imputat que també és delegat sindical. Per haver participat en aquesta roda de premsa, suposadament, som membres d’aquest entramat que hauríem desenvolupat un pla criminal i cito paraules del fiscal.
- Actualment com està la causa?
L’advocada d’una de les persones imputades ha presentat un recurs. Quan es resolgui se’ns citarà al jutjat d’instrucció per donar-nos personalment l’escrit d’acusació. Llavors començarà el termini perquè els nostres advocats o advocades presentin l’escrit de defensa i llavors caldrà esperar que es fixi la data del judici que presumiblement no serà abans de la meitat de l’any que ve. Un cop el fiscal va fer la acusació, primer la UAB i després la resta d’acusacions particulars s’han retirat de la part penal. Ho han fet sense fer un posicionament de part on es demanés la retirada de l’acusació. Una acusació particular només té sentit quan qui acusa demana més pena que el ministeri fiscal. No queda clar si l’han retirat perquè es donen per satisfets amb la petició fiscal o perquè no estan d’acord amb el procés judicial. En tot cas, públicament, cap de les parts ho ha dit.
- És cert que el lletrat de l’acusació és Cristóbal Martell, l’advocat de Manuel Bustos en el cas Mercuri i d’altres imputats per corrupció?
És cert. El lletrat de la UAB, de Sílvia Carrasco i d’altres estudiants, que llavors eren becaris d’ella i que es van personar com acusació particular, era Cristóbal Martell. Una persona que, com a mínim, la part de la Universitat com acusació particular va pagar-la l’Autònoma. Sabent que té una minuta de més de 500 euros l’hora, vull pensar que la resta d’acusacions particulars la van pagar ells, encara que pugi sobtar que uns estudiants o una professora d’universitat tinguin aquesta quantitat de diners.
- Han rebut mostres de suport d’altres sindicats o col·lectius socials o polítics?
Hem rebut suport de molts col·lectius socials, sindicals i polítics. Hem rebut suport del teixit associatiu de moltes poblacions de Catalunya i de la resta de l’Estat. No donem a l’abast per anar als llocs on ens conviden per explicar el cas. M’ha arribat que circula un manifest signat per més de 1.000 acadèmics contra aquest cas de criminalització. També hi hagut iniciatives a molts ajuntaments de presentar mocions i fins i tot la Diputació de Barcelona, els ajuntaments de Barcelona o Badalona han aprovat mocions contra la judicialització d’aquest cas.
- Des del seu punt de vista a quin model universitari anem?
Anem a un model on a la universitat pública hi cada vegada més espais d’intervenció privada. Podem anar a un model semblant al de la sanitat catalana on hi ha infraestructures públiques amb molta intervenció privada. Això ja ve de fa temps, que està in crescendo i està generant un fort dèficit a les universitats públiques. La UAB ha de cobrir cada any més de cinc milions de dèficit de la seva fundació privada. Per altra banda, el desenvolupament d’aquest model es fa des d’una visió dels estudiants com a clients i no com una part més de la comunitat universitària. Això va acompanyat de l’increment de l’autoritarisme que comporta menystenir la capacitat dels estudiants per plantejar debats i participar activament en la construcció del que hauria de ser una universitat pública, crítica i popular. També amb un autoritarisme cap a la plantilla i amb un model del que jo dic de rellotge de sorra. Una part del professorat molt ben retribuït i molt ben considerat a nivell professional, juntament amb algun gerent i altre personal d’administració i serveis. Després poques figures estables a nivell entremig i una gran part de treballadors i professorat en precari que assumeix una gran part important de la docència. Avui a la UAB més de la meitat de la docència la fan professors i professores precaris. I això segons la LOU [Llei Orgànica d’Universitats] és il·legal.
- Vostè com arqueòleg ha participat en l’exhumació de foses comuns de víctimes del franquisme. Quines han estat les seves experiències?
He participat assumint un paper de tècnic, a través d’iniciatives de moviments socials de recuperació de la memòria històrica, com associacions de familiars o en contra de l’oblit, la impunitat i el feixisme. Ho he fet tant a Catalunya com a la resta de l’Estat, en general amb més èxit a la resta de l’Estat, perquè a Catalunya costa trobar les fosses comunes de la repressió franquista. Ens hem format amb personal forense principalment dels Estats Units, amb gent que va participar a les Torres Bessones. Hem intentar aplicar amb el major rigor del qual hem estat capaços els protocols de l’arqueologia forense. Però amb una particularitat, quan un equip d’arqueologia forense, per exemple a Bòsnia, constata l’enterrament de gent morta en circumstàncies violentes, allò que documenta té un caràcter probatori als tribunals de crims contra la humanitat. Quan ho fem aquí, com que no hi ha cap tipus d’empara o reconeixement judicial del que fem, no té cap validesa legal. De fet és un problema que la ONU ha denunciat de manera reiterada.
* Entrevista realitzada per Antonio Santamaria publicada a iSabadell
http://www.isabadell.cat/persones/ermengol-gassiot-secretari-general-de-la-cgt-de-catalunya-ens-agrada-pensar-que-som-hereus-de-la-cnt/