Entrevista a Toni Edo, delegat de CGT al Metro de Barcelona: ’Les reivindicacions són justes: menys precarietat i acabar amb les externalitzacions’

"Les reivindicacions són justes: menys precarietat i acabar amb les externalitzacions"
La CGT és el sindicat majoritari al metro de Barcelona, que fa cinc dilluns que pateix aturades. Parlem amb el delegat sindical Toni Edo de les raons de la vaga i la situació actual a l’empresa
Ja fa cinc dilluns que la plantilla de metro de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) convoca vaga, però transcendeixen més les aglomeracions en hora punta i les queixes de les usuàries, que les reivindicacions. De fet, la setmana passada, dos passatgers van agredir dos treballadors. Conversem amb Toni Edo, delegat de la CGT al comitè d’empresa, per centrar-nos en les demandes.
- Cinquè dilluns de vaga. Què diries a la gent que critica aquesta forma de lluita pels efectes que té sobre el servei?
La solució és senzilla: tenim una representant política que és regidora de mobilitat i sota la seva responsabilitat té l’empresa TMB, en aquest cas Metro. Les reivindicacions són justes: menys precarietat, fi de contractes parcials i acabar amb les externalitzacions. Per al Govern de Barcelona, això no hauria de ser un problema. Per tant, la responsabilitat és de Mercedes Vidal i Barcelona en Comú.
- Com afecta la precarietat a les usuàries de metro?
Per exemple, si se’t queda el bitllet enganxat a una màquina, no hi ha ningú a l’estació. Prems el botó d’informació i et diuen que hi anirà algú en cinc minuts, però n’acabo esperant 40. No hi ha personal a les estacions o el poc que hi ha l’envien només a determinats llocs. L’empresa distribueix el personal disponible i això fa que l’atenció a l’usuari sigui lamentable. A més, no ho justifica, sinó que deixa entreveure que potser els treballadors són ganduls o estan fent un cafè. Però no es això. Hi ha una política d’empresa encaminada a disminuir el personal i deixar de banda l’atenció al passatge. El mateix passa per un bitllet que es trenca o una persona que es maregi o pateixi un atac de cor.
- Quins objectius persegueixen les externalitzacions que denuncieu?
En els darrers quatre anys, al departament de vies, encarregat del manteniment, han quedat vacants vuit places, però es contracta personal extern. Fa poc hi va haver un descarrilament d’una maquina d’una empresa externa perquè no havien seguit els dictàmens de seguretat que segueixen els treballadors de l’empresa. Amb l’externalització es busca no haver de seguir les normes de seguretat i abaratir costos, amb els resultats que té sobre el passatge.
- Mercedes Vidal va dir que la vaga no tenia raó de ser perquè les negociacions avançaven. Avancen?
Comparat amb la situació abans de convocar la vaga, no avancen com seria desitjable, per això mantenim la vaga. No estan proposant les solucions que calen. No van aportar cap proposta de canvi respecte el departament de vies, se’ls hi va dir i a la següent trobada van proposar contractar cinc persones, però demanem que es reverteixin totes les externalitzacions.
- Quan va començar el procés d’externalització?
A partir del 2004, va començar amb petites mesures diàries, augmentant la seguretat i reduint l’atenció al passatge. Darrerament, a partir de l’entrada de Marc Grau [director de Metro de Barcelona], es produeix un augment desproporcionat, sobretot a vies i manteniment.
- Aleshores, el sous de la plantilla no és una reivindicació principal?
En cap moment del conflicte l’important no han estat els salaris, sinó la qualitat i l’estabilitat del treballadors, evitar la precarietat i les externalitzacions.
- Quina és la política laboral de l’empresa?
Abans de començar el conflicte l’octubre del 2015, hi havia set o vuit contractes a temps parcial. Hi havia un acord anterior en què es comprometien a passar la gent a temps total, però van començar a incomplir-lo. A partir de l’acord de juliol de l’any passat, s’aconsegueix que comencin a contractar persones a temps total, però, sorprenentment, a partir del gener, l’empresa deixa de fer-ho una atra vegada.
- De fet, a l’octubre s’havia votat no protestar a través de la vaga i després, canvieu d’opinió.
Sí, sobretot pels incompliments dels acords del mes de juliol. També l’empresa deixa de complir alguns pactes i convenis que ja es duien a terme, de forma unilateral, sense consultar amb els representants dels treballadors. Hi ha una voluntat per part de Marc Grau de no mantenir contacte amb la representació dels treballadors i infravalorar-la.
- Així doncs, quines condicions s’haurien de donar per posar fi a la vaga?
Revertir les externalitzacions, que la precarietat no es mantingui sinó que vagi a la baixa en el percentatge total dels treballadors del metro. Hi ha moltes persones a temps parcial que volen estar-hi a temps total. S’han de complir els convenis i acords anteriors. No pots estar amb algú que saps que no complirà amb els compromisos. Ara mateix, hi ha un parell d’incompliments grans: un, el temps de conducció dels agents, que nosaltres hem proposat que siguin quatre hores i després quatre d’estació, però l’empresa diu que no pot complir-ho perquè no té personal. Aleshores, el que ha de fer és contractar personal. També creiem que la formació de nous agents per a la conducció de 24 hores és del tot insuficient.
- Com a teló de fons, hi ha 530 persones fora de conveni...
Hi ha un problema gran. Els sindicat CGT va fer una denúncia perquè entrin a conveni i puguem accedir als seus salaris, però l’empresa es nega a aportar els salaris d’una part important d’aquestes categories. La jutgessa diu que han de passar a conveni, però fins ara, l’empresa s’ha negat a complir la sentència estrictament. La mateixa Ada Colau va dir que hi havia una màfia a TMB i el que han fet des que van arribar, és posar a càrrecs de direcció Enric Cañas i Pau Noy, amb un salari inferior, però també posats a dit. Crec que s’equivoquen no aplicant la transparència. Crec que hi ha un tema d’ineptitud i incompetència. Per una banda, fan públics els salaris dels treballadors, encara que no siguin del tot correctes, i per l’altra oculten els de la resta. Tenen un problema ideològic greu amb el món del treball.
Entrevista realitzada per Gemma Garcia publicada a la Directa
https://directa.cat/reivindicacions-son-justes-menys-precarietat-acabar-amb-externalitzacions


Per què continua la vaga de metro a Barcelona?
La plantilla reclama reduir els contractes temporals i aturar i revertir les externalitzacions. Com a teló de fons, hi ha l’opacitat que envolta el col·lectiu Direcció i Tècnics, més de 500 persones fora de conveni
És el cinquè dilluns que es repeteixen les imatges d’aglomeracions a les andanes de metro en hora punta. La plantilla de metro de Barcelona va decidir fer vaga de forma indefinida un cop a la setmana per aconseguir un nou conveni que reverteixi les externalitzacions i redueixi la precarietat. Des del 2011, a través de dues pròrrogues, han estat sense cap text que reguli les condicions de treball i, per tant, amb el sou congelat. Ara, ja fa pràcticament un any i mig que negocien, però de moment, malgrat haver celebrat prop d’una setantena de reunions, no s’ha arribat a bon port. Des dels sindicats del comitè d’empresa consideren que les negociacions estan enquistades i, en canvi, des de l’Ajuntament de Barcelona, la presidenta de TMB i regidora de Mobilitat Mercedes Vidal va assegurar que la vaga no tenia raó de ser perquè les negociacions avançaven.
Quan parlen de precarietat, des del comitè de vaga es refereixen a la retallada de personal dels darrers anys que, asseguren, malmet l’atenció pública. Tot i que, segons dades de l’empresa, el 2016 respecte l’any anterior van incrementar en dotze les treballadores de metro, la tendència des del 2010, quan hi havia 3.764 persones en plantilla, ha estat clarament decreixent. Per altra banda, afegeix Toni Edo, delegat de CGT, el sindicat majoritari a Metro, cal fixar-se en el volum de contractes a temps parcial. Segons dades del mateix sindicat, el 2014 encara hi havia 1.036 persones a temps parcial i l’empresa apunta un 25% de contractes a temps parcial.
Si bé és cert que el juliol, el comitè va aconseguir arrencar el compromís de realitzar cent ampliacions de contracte, que l’empresa assegura que ja s’han efectuat, la CGT denuncia que a partir del mes de gener van deixar d’ampliar jornades laborals per substituir les prejubilacions, tal i com s’havia acordat. Aquesta és una de les raons perquè la plantilla virés 180 graus la seva decisió del mes d’octubre de no anar a la vaga. Des de TMB s’escuden en el fet que el volum de contractació en el sector públic està limitat pel topall de l’1%, establert als Pressupostos Generals de l’Estat. En aquest sentit, l’advocada de la CGT, Teresa Blasi, recorda que tota la plantilla fora de conveni, on s’inclouen càrrecs directius amb sous que en molts casos superen els 100.000 euros anuals, també engreixen el percentatge del pressupost destinat a massa salarial.
1,7 milions d’euros per a Cobra
D’incompliments, denuncia el comitè de vaga, n’hi ha d’altres. Edo afegeix que tampoc es respecten acords anteriors, com el temps de conducció dels agents o una formació adequada. Però un front de lluita essencial és revertir les externalitzacions. Fa anys que es privatitzen serveis de metro, però Ángel González, qui fa 25 anys que treballa al metro i ara està sindicat a Solidaridad Obrera, recorda que amb l’arribada de Marc Grau com a director el 2015, es van intensificar.
Tot i que l’empresa ha presentat un pla d’internalitzacions durant la mediació, el passat mes de maig va adjudicar el manteniment de la catenària de diverses línies de metros, cotxeres i apartadors a l’empresa Cobra Instalaciones y Servicios, per 1,7 milions d’euros sense iva. González recorda que ja hi ha una màquina per fer la tasca i personal per fer-la. Altres serveis com la neteja o la seguretat privada, també estan externalitzats. De fet, a través d’un vídeo, la mateixa CGT, fa la comparativa entre dues màquines del departament de vies: una amoladora de COMSA i una esmeriladora de TMB “que provoca molta menys pols en suspensió i acabats de qualitat”. Ara mateix, insisteix González, "ja no lluitem per una pujada salarial, sinó sobretot, perquè Metro no acabi sent una empresa privada; estem lluitant per un servei públic".
El 10% de la plantilla a l’ombra
Des del 2010, la CGT lluita per acabar amb l’opacitat que envolta el col·lectiu Direcció i Tècnics (DIT). Inclou 530 persones dins l’empresa TMB -autobús i metro-, que estan fora de conveni i representen vora un 10% de tota la plantilla. Ara, l’empresa assegura que, arran de la sentència de 2015, ha incorporat part del personal de Metro a conveni i en el conjunt de TMB en queden 275. La batalla continua als tribunals. De moment, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha anul·lat la mesura cautelar que impedia a l’empresa l’entrega de dades de personal fora de conveni, tal com li va exigir la comissió de Garantia d’Accés a la Informació Pública (GAIP) per primera vegada al juliol de 2016, arran d’una sol·licitud del periodista de Catalunya Plural Arturo Puente.
Tot i que hi ha una sentència ferma que obliga l’empresa a integrar els DIT a conveni i notificar el llistat al Comitè d’Empresa, de moment, l’únic que es va fer públic l’estiu del 2016, és el llistat de càrrecs i remuneracions del Consell de Direcció de TMB, 21 persones que perceben un sou mitjà de prop de 115.000 euros bruts anuals.
A més, la plantilla ha denunciat davant del jutjat social número 19 de Barcelona, a data de 16 de març del 2017, la proposta que l’empresa va portar al jutjat sobre la integració del personal DIT dins l’estructura del conveni col·lectiu. Per a la part demandant, la proposta, que no s’ha negociat, no fixa una data a partir de la qual el personal estarà efectivament integrat i alhora, “pretén la seva integració formal però mantenint mecanismes per consolidar i fer més grans les diferències entre uns treballadors i uns altres amb total opacitat pels seus representants”. Es refereixen al fet que l’empresa vol crear dos complement salarials en el procés d’integració.
Una altra circumstància anòmala és que actualment el personal Directiu i Tècnic, tot i estar fora de conveni, participa en les eleccions sindicals, el resultat de les quals determina la composició de la representació social a la taula negociadora del conveni col·lectiu. “Tenen un pes rellevant en la negociació d’un conveni que no els afecta”, resumeix la lletrada Teresa Blasi.
* Article de Gemma Garcia publicat a la Directa
https://directa.cat/que-continua-vaga-de-metro-barcelona

’Mort del sindicalisme’, ciutadania i conflicte de classe Article d’Ermengol Gassiot

Criticar els sindicats és una moda en la “postpolítica”. De fet, més que els sindicats, es critica el sindicalisme. I se n’augura una mort irremeiable. No seré jo qui defensi a capa i espasa els sindicats. Fins i tot al que jo milito segur que li podem atribuir errades. Tot i que hem de ser conscients que a cavall passat criticar i pontificar sempre és més fàcil, és innegable que el sindicalisme de combat hem tingut les nostres limitacions durant les darreres dècades. I és imprescindible ser-ne conscients, analitzar-les i corregir-les. Ens hi van moltes coses. Però avui no vull parlar d’això.
Avui vull parlar d’una crítica al sindicalisme que ara per ara ja és molt poc original. Seguint el guió d’aquesta crítica, el sindicalisme està en crisi. No té la capacitat de plantejar una resistència a l’envestida del capitalisme neoliberal (o, ja posat a fer servir noves paraules, del postcapitalisme). És una força que ja no és hegemònica i li manca la originalitat i vitalitat d’altres moviments socials. De fet, aquesta realitat s’expressa en l’emergència de noves formes d’organització laborals diferents (i aquí són obligades les referències a manters, netejadores d’hotels, etc) davant els sindicats anquilosats. Arribat aquest punt, el guió segueix argumentant que la diferència entre ara i fa 40 o 50 anys és que s’ha diversificat l’estructura productiva, que el capital industrial ha deixat pas a noves formes d’obtenció de plusvàlua capitalista i que tot això ha fet saltar pels aires la consciència de classe. Això darrer es deu, seguint el fil, a que ara mateix les condicions de vida són molt diverses i hi ha molts pocs punts de contacte entre, posem pel cas, un precari que encadena beques, una noia jove que serveix copes sense contracte i un treballador de banca de 60 anys. Ni en els salaris, ni en la identificació amb la feina o el lloc de treball. I molt menys en la capacitat que un sindicalisme assimilat a comitès d’empresa té de representar els seus interessos i, en nom seu, arribar a acords amb el capital.
Se’ns dubte, en aquestes anàlisis hi ha coses interessants i que no podem no tenir en compte. De fet, en la narració dels efectes de tot plegat hi ha veritats com punys. La gent jove militant de moviments socials, on sovint es parteix la cara amb el poder, se sent poc atreta pel sindicalisme. Malgrat la crisi dels dos sindicats del règim del 78, els anomenats sindicats combatius no protagonitzem cap creixement espectacular ni en afiliació, ni en referencialitat en els moviments socials. La gent més precària majoritàriament no mira a l’organització ni la lluita sindical a l’hora de resoldre les injustícies que pateix. I, sobretot, la identitat col·lectiva com a treballadors i treballadores, allò que alguns anomenen consciència de classe, és en general molt dèbil o pràcticament inexistent en molts sectors.
Tot això respon només, o bàsicament, als canvis en el sistema productiu, a la fragmentació de grans empreses i a l’aparició de múltiples relacions laborals (contractes indefinits, de durada limitada, a temps parcial, falsos autònoms, beques, etc)? Jo penso que no, malgrat que les anàlisis des de la postpolítica venen a dir tot el contrari. Personalment, en aquestes anàlisis hi trobo a faltar un element central: el conflicte.
Miro d’explicar-me. Tota aquesta explicació de les limitacions del sindicalisme presenta paral·lelismes els discursos dels grans mitjans de comunicació. Parteix d’una imatge del sindicalisme assimilada al model sindical i a les pràctiques de CCOO i UGT, de manera anàloga a com la premsa quan parla de sindicats es refereix a aquestes organitzacions. Identifica el fracàs del sindicalisme a partir de com els sindicats principals, de tradició socialdemòcrata i eurocomunista, s’han comportat a Europa occidental els darrers 50 o 60 anys. Organitzacions que han anat a buscar, com a objectius, garantir la plena ocupació, feines durables en el temps i grans agregats de persones que els donessin capacitat de negociació i concertació empresa a empresa i sector a sector. Òbviament aquest model fa dècades que està en crisi. Però no crec que puguem assimilar el sindicalisme, tot el sindicalisme, i la seva suposada crisi a això.
El sindicalisme, ja en els seus inicis i durant el seu procés de vertebració, va haver de gestionar una realitat plural i diversa de la classe treballadora. És fals que tots els i les treballadores de principis de s. XX visquessin i treballessin a Barcelona i les ciutats de les seves rodalies. Hi havia un reguitzell de colònies tèxtils pel Llobregat i l’Alt Ter. Ja abans, una de les primeres agrupacions de treballadors va ser la dels boters d’Arbúcies, en un ambient ben allunyat dels estàndards del món urbà. El 1909, la que després va ser la Vaga de la Canadenca va començar a Camarasa. En aquella època no hi havia contractes indefinits, ni comitès d’empresa, ni totes les fàbriques eren factories de milers de treballadors/es. Tampoc tot el sindicalisme va ser ni industrial ni urbà, com certifica la important conflictivitat al camp català, o andalús i extremeny, per citar altres exemples de la Península Ibèrica.
Sota el prisma de l’argumentari de la “postpolítica”, en aquestes circumstàncies de finals del s. XIX i inicis del s. XX, no pot explicar-se la creació d’organitzacions sindicals i la lluita que van promoure. Miners, teixidores i venedors ambulants què compartien? El tipus de feina? No. La forma jurídica de la seva relació amb un patró (si és que en tenien)? Tampoc. Compartien formar part de la immensa majoria de la població que vivia del seu propi treball, quan podien treballar, i que patia l’explotació de la burgesia, amb qui tenien una relació de conflicte.
Moltes de les anàlisis de la situació actual no consideren el conflicte, és a dir, el conflicte de classe. Els sindicats no són, o no haurien de ser, simplement agrupacions de gent que compartim determinats aspectes de la nostra vida, com l’ofici o l’empresa per la que treballem i un tipus de contracte. Els sindicats són, principalment, eines de lluita. De confrontació. De conflicte entre explotats i explotadors. Entesos així, la perspectiva canvia diametralment. La dicotomia “sindicats, organitzacions de treballadors/es amb privilegis” i “moviments socials, organitzacions del precariat” s’esfuma. Per vàries raons. La primera perquè un sindicat és, o hauria de ser, un moviment social. La segona, i la més rellevant, perquè si el que ens defineix és el conflicte de classes, és a dir, la manera com ens situem en una relació d’explotació, la dicotomia entre tipus de treballdors/es més estables i mes precàries ja no és central. És innegable que les seves condicions materials de vida son molt diferents, però ambdós es posicionen en el mateix bàndol del conflicte entre treball i capital.
Em temo que l’oblit per part de la “postpolítica” del conflicte en les seves anàlisis no és ni casual ni innocent. Potser perquè, per una banda, suposen la continuació i la regeneració del sindicalisme del règim dels estats del benestar europeus. La concertació i pacte social que proposen aquests sindicats pot trobar una certa continuïtat en el “ciutadanisme” de la “nova política”, que desestructura les identitats de classe per definir participacions individuals a la societat sota l’empara de les institucions (més o menys renovades en l’aparent). I, segurament, també perquè la seva proposta política relega el conflicte col·lectiu, tal i com estem veient.
Arribat aquest punt, queda pendent resoldre perquè ens costa, al sindicalisme combatiu créixer malgrat la crisi del sindicalisme del règim i, sobretot, recuperar una certa centralitat en els moviments socials. Segur que de raons n’hi ha moltes, començant pels nostres propis errors. Però penso que una d’important és que no hem tingut ni tenim la capacitat de consolidar identitats col·lectives entorn el conflicte. Quaranta anys de “consensos democràtics” i de règim del 78 ens han fet molt mal i han imposat una consciència de ciutadania on el conflicte de classe cada vegada és veu més estrany. D’altra banda, el model sindical imperant va renunciar conscientment a aquest conflicte i va enfortir una visió de la classe treballadora a partir del lloc de treball (la fàbrica) i no de la lluita de classes contra la burgesia.
Tenim doncs, a sobre la taula, un repte urgent: dinamitar aquest miratge, recuperar la consciència de conflicte i, sobretot, consolidar espais col·lectius com a eines per guanyar aquest conflicte. I jo sóc dels que pensem que el sindicalisme pot ser una d’aquestes eines col·lectives.
* Ermengol Gassiot és Secretari General de la CGT de Catalunya
https://lasaldelaterra.wordpress.com/2017/05/03/mort-del-sindicalisme-ciutadania-i-conflicte-de-classe/

Directius i polítics contra treballadors al Metro de Barcelona

Ada Colau ha passat de catalogar l’any 2014 als directius de l’empresa de Metro de Barcelona com una ‘màfia que cal fer fora’, a donar-los suport i actuar contra les vagues dels treballadors. Quina és la raó d’aquest canvi?

A TMB hi ha 579 directius fora de conveni, molts d’ells endollats per PSC, ICV i CDC. Persones com Dídac Pestanya, ara jubilat, alcalde de Gavà del PSC durant 20 anys amb un sou que ascendia a més de 200.000€.
Des de 2011 aquests directius s’han pujat el sou un 15% mentre el de la plantilla seguia congelat, amb 400 persones contractades en precari i fortament pressionada (per exemple es deneguen canvis de lloc de treball a embarassades per estar el personal al mínim).
Més de 60 directius cobren més salari que l’alcaldessa de Barcelona. L’Ajuntament incompleix reiteradament la llei de transparència i no publica els sous d’aquests directiushttp://www.eldiario.es/catalunya/po..., mentre criminalitza als treballadors. La pròpia Ada Colau va atacar el propi concepte de vaga dient “amb vaga no es negocia perquè pressiona”. Clar, Ada, això és el que fan les vagues. Opinava el mateix quan ella mateixa ocupava seus bancàries per frenar desnonaments pressionant a un poder econòmic superior?
Les relacions amb la banca sembla que són estupendes, es privatitza la T-Mobilitat a ‘la Caixa’ per 94 milions d’euros.
En aquest video els treballadors de Metro expliquen tot això perfectament:
S’han produït 68 reunions de conveni sense que l’ajuntament vulgui tancar cap solució, enllaçant els interessos d’un grup directiu amb els seus propis. Per què?
Barcelona en Comú està practicant possibilisme amb la casta per organitzar l’equilibri d’interessos a l’ajuntament. La candidatura guanyadora incloïa a ICV, a la qual es va sumar després PSC al govern consistorial. Tots dos partits han viscut i viuen d’un clientelisme amb ‘la seva gent’ a la qual van col·locant en els diferents organismes on tenen accés. I a la nostra gent, la màfia de TMB a la que feia referència Colau, no se la toca.
L’ajuntament de Barcelona és actualment l’advocat defensor d’una caspa inútil, incompetent i neoliberal que no dubta a buscar l’enfrontament amb els treballadors per defensar els seus interessos i els dels seus amics financers.
Mercedes Vidal, presidenta de TMB, Marc Grau, directiu-pitbull de TMB, BEC, ICV, PSC, CDC són els culpables per no voler trobar una solució a la situació.
Des de la Coordinadora d’Informàtica de la CGT donem tot el nostre suport als i les treballadores en lluita pels seus drets i contra la màfia de directius i polítics.
Coordinadora d’Informàtica de la CGT
http://www.cgtinformatica.org/es/contenido/directivos-y-politicos-contra-trabajadores-en-metro-bcn