Naufragi llibertari? Contradiccions i lluites

He sentit diverses veus que parlen de les contradiccions del moviment llibertari, especialment per aquestes latituds. Personalment, no les negaré. La vida, en si mateixa, ens aboca a contradiccions. Bàsicament perquè la realitat massa sovint és la que és i no pas la que voldríem que fos. En conseqüència, prendre una actitud activa davant la vida, davant la realitat com a tal, ens porta a tenir-ne de contradiccions. I no crec que sigui una cosa dramàtica sinó la simple conseqüència d’estar ben vius i de no ser simples espectadors d’aquesta realitat. Miro d’il·lustrar-ho a partir de situacions que he viscut. I estic segur que molta altra gent en podria esmentar unes quantes més.
A finals dels anys 1980’s i inicis dels 1990’s milers de joves vam adoptar una actitud activa de desobediència de l’estat, de les seves lleis per mostrar un rebuig radical al militarisme i al segrest d’una època de la teva vida que significava el Servei Militar Obligatori. La “mili”, que en dèiem. Milers vam acabar amb condemnes de presó (i centenars hi van entrar) i també milers inhabilitats. Les detencions i empresonaments preventius també havien sigut freqüents en certs moments i a certs llocs de l’estat, entre d’altres a Barcelona.  Doncs bé, la nostra aposta no estava exempta de contradiccions i en gran mesura n’érem conscients. Sabíem que en cas de guanyar (i volíem que la nostra lluita guanyés) corríem el risc que la victòria fos parcial i servís per justificar un exèrcit professional, com així ha passat. Un model militar que ja aleshores s’anava imposant en altres estats capitalistes i que ara és dominat als estats europeus. Li estàvem fent el joc? Desobeint, practicant la insubmissió, també preteníem qüestionar el règim, el valor i sentit de les lleis, l’estat en sí mateix. Ara sabem que el resultat de tot plegat va quedar-se a mig camí i que, en certa mesura, qui pretenia un cert disseny de l’exèrcit espanyol segurament va poder aprofitar la nostra lluita. Amb tot, segueixo pensant que la lluita per la insubmissió va ser un dels moviments socials més rellevants d’aquell estat espanyol on, sota les majories absolutes del PSOE i la destrucció de les lluites veïnals i obreres del final del franquisme, ben poca cosa es movia.
índex
El relleu a la insubmissió el va prendre el moviment okupa de la segona meitat dels anys 1990s. Seguint el fil de l’acció directa col·lectiva, va suposar un atac tant a la propietat privada com a la cultura del “consens democràtic” (que en el fons volia dir no qüestionar el poder). Vam reivindicar que el dret a utilitzar les coses, el seu “valor d’ús”, anava per davant de la seva propietat quan no es feien servir. I vam reclamar també que érem la població, organitzada col·lectivament en moviments socials, qui tenia la capacitat de valorar les seves necessitats i emprendre accions oportunes per a resoldre-les. Al marge de les institucions. Com que vivíem (i vivim) en una societat desigual i amb explotació i opressió, fer-ho implicava activar conflictes. Violentàvem l’acumulació privada d’immobles i l’especulació urbanística. I teníem clar que a la repressió responíem amb més conflicte (allò de “desalojos son disturbios”). Sabíem que ser conseqüents amb aquesta aposta política comportava patir repressió, tant en forma de desallotjaments i agressions policials com judicial. Per fer-li front ens vam haver de posar a la defensiva i entrar en dinàmiques de resistència i de resposta antirrepressiva. Judicis i més judicis, desallotjaments i més desallotjaments. Identificacions. Detencions. I així, setmana rere setmana. La contradicció era clara, ser com érem ens impedia fer allò que volíem fer i ser: crear espais de contrapoder col·lectius, a l’estat i al capital. Alguns/es vam optar per resoldre aquesta contradicció suavitzant el discurs, les formes i els objectius. Una de les cares més conegudes d’aquest sector ara és alcaldessa de Barcelona. Potser, fins i tot, la nostra radicalitat els va fer el joc, deixant-los un espai de moviment i permetent-los ser-ne les cares amables tot descafeïnant objectius. En tot cas, de nou vam haver de gestionar i prendre posicions enmig de contradiccions.
Aquestes setmanes el món llibertari ens movem en un altre escenari contradictori. N’hem parlat i hem vist diversos posicionaments al respecte, tant col·lectius com de veus referencials. Per tant, no entraré a destriar els diferents arguments. Tothom tenim clar que es tracta de pensar com existim com a llibertaris en un escenari on fins ara hem sigut molt marginals i que no hem condicionat massa. Però a molts tampoc se’ns escapa que en aquest context han tornat a aflorar pràctiques desobedients que feia temps que no veiem. I posicionar-nos-hi és complicat: entre la voluntat de no entrar en dinàmiques transversals i no fer el joc a la (petita) part de la burgesia catalana “sobiranista” i alhora tampoc avalar amb passivitat un estat (l’únic que de moment és real, que és l’espanyol) abocat a marxes forçades formes cada vegada més autoritàries. O mantenir-se autistes davant reivindicacions plenament assumibles per a nosaltres, com l’autodeterminació dels pobles (nosaltres li afegim, no obstant, l’autogestió plena). Però tampoc volem caure en acceptacions de coses que mai hem acceptat, com governs i parlaments legítims, etc. El debat és necessari. No perdre de vista qui som, què volem i on estem és imprescindible. No obstant, no comparteixo algunes visions quasi apocalítiques sobre com s’ha desenvolupat el moviment llibertari en aquesta realitat. No estem naufragant, simplement vivim en una realitat convulsa i, al mateix temps, altament estimulant oper dinàmica. Personalment, tendeixo a confiar en la intel·ligència col·lectiva i, per tant, en els posicionaments similars de la majoria de les famílies anarquistes i llibertàries catalanes. Tot i que cal estar amatent a les seves conseqüències i saber corregir, arribat el cas, les direccions preses.
sindicalisme revolucionari punys alçats
Com deia, les contradiccions són inherents al fet de viure i, especialment, de ser actius i actives individual i col·lectivament. No és una tragèdia, com tampoc ho és que dins un mateix espai ideològic tinguem diferents postures de com resoldre una situació o escenari concret. De fet, les unanimitats a la búlgara recorden més aviat a l’estalinisme. En realitat, l’anarcosindicalisme en si mateix vivim i arrosseguem també importants contradiccions que, a data d’avui, no hem resolt. Per exemple, diem que volem transformar d’arrel, és a dir, radicalment la societat. Però una bona part de la nostra activitat quotidiana se centra en resoldre, dins dels marcs que ofereix la legalitat actual, situacions laborals concretes. Entrem en aquest joc perquè creiem que el dia a dia és important, que les petites conquestes ofereixen una base per caminar i perquè, suposo, ens fa por que una actitud massa “ideològica” ens allunyi del món real del treball. Un altre exemple: mentre defensem l’acció directa i critiquem el sindicalisme de delegació, el dia a dia del sindicat on estic, i amb el qual m’he implicat directament, s’articula entorn òrgans de delegació en els centres de treball. Uns òrgans, els comitès d’empresa, construïts per l’estat i el sindicalisme de concertació per restar autonomia a la classe treballadora i erosionar els seus espais de democràcia, les assemblees. La contradicció és brutal. No ser-hi ens allunya de nou dels centres de treball. Ser-hi ens fa córrer el risc d’assimilació al sistema que combatem. Crec que, des d’un punt de vista revolucionari, cap de les dues respostes que l’anarcosindicalisme ha donat a aquesta problemàtica ha sigut plenament satisfactòria. Per tant, una contradicció que no hem de passar per alt i que ens condiciona, també d’arrel, com som els i les anarcosindicalistes.
Posats a triar, possiblement aquest darrer continua sent el repte més important que tenim l’anarcosindicalisme o el sindicalisme llibertari. Crec que l’actual conjuntura a Catalunya, amb les seves anades i vingudes, no ens ho ha de fer perdre de vista.

La CGT de Catalunya davant dels actes repressius de l’estat Comunicat del Secretariat Permanent de la CGT de Catalunya

Ahir, la jutgessa de l’Audiència Nacional espanyola Carmen Lamela va empènyer a porteria buida la pilota que el Gobierno, mitjançant la Fiscalia General, li va posar davant del seu peu. Aquesta jutgessa era la que estava en el torn de guàrdia quan va arribar, de forma absolutament casual, l’expedient de l’esmentat òrgan polític imputant el delicte de rebel·lió a una part dels membres del govern de la Generalitat. Es dóna la curiosa, atzarosa i gens premeditada circumstància que es tracta de la mateixa jutgessa que ha enviat també a presó sense judici fa pocs dies als presidents d’Òmnium i l’ANC. Com també és absolutament casual, tenint en compte que vivim en un paradís democràtic amb una estricta i escrupolosa separació de poders, que es tracti de la mateixa persona que, per exemple, va dictar de presó provisional per als 5 nois d’Altsasu que porten 354 dies empresonats per una baralla de bar amb guàrdies civils al seu poble, i que estan encausats per delictes de terrorisme. Sembla prou clar, doncs, quina samarreta porta posada la "justícia" a l’òrgan judicial hereu del Tribunal de Orden Público (TOP) franquista.
La CGT de Catalunya ha combatut al carrer les polítiques socials i laborals del govern de la Generalitat, per exemple, fent vaga al sector de l’ensenyament públic i oposant-se a l’aprovació d’uns pressupostos que considerem antisocials. I continuarà lluitant contra qualsevol govern que pretengui agredir els drets civils, laborals i socials de la classe treballadora i del conjunt de les classes populars. Ara bé, que ningú no es confongui. Ahir vam assistir a un muntatge político-judicial del mateix estil dels que estem acostumats a patir nosaltres en carn pròpia, del mateix estil dels que a vegades s’han impulsat des del propi govern autonòmic català. I de la mateixa manera que hem denunciat i denunciarem sempre aquests comportaments repressius, vinguin d’on vinguin, no ens quedarem tampoc ara al marge quan les llibertats públiques i els drets són trepitjats, perquè els drets que es trepitgen són els de totes.
Som a les portes de la normalització i consolidació definitiva d’un sistema repressiu i punitiu que promou i legitima comportaments neofeixistes, recolzats per potents mitjans de comunicació còmplices i intervinguts per l’estat directament o indirectament, que aplaudeixen la conculcació dels drets més elementals. Seguim sota l’amenaça d’un contingent de 10.000 policies antidisturbis llestos per a descarregar la seva violència contra la població quan considerin que han de fer-ho, o quan rebin les ordres oportunes.Davant de tot això, fem una crida a fer front a la repressió i al sistema de venjança autoritària que anomenen "justícia". Si tenen èxit en els seus propòsits, podem estar segures que aquesta via autoritària serà la forma de gestionar tots els conflictes socials i laborals que es donin a Catalunya d’ara en endavant. I no ho podem permetre. La resposta ha de ser popular, massiva i als carrers.
Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT de Catalunya
3 de novembre de 2017
Aturem la repressió

Autonomia, autodeterminació i lluita de classes

(Tres idees enmig de la voràgine dels darrers dies i setmanes)
Hi ha èpoques en què tot passa molt de pressa. Situacions, debats, respostes a aquestes situacions. En les diverses ocasions de la meva vida en què he passat per fases d’aquestes amb prou feines he trobat el temps per alimentar-me, fer alguna bugada i descansar el just per seguir el ritme. Crec que como jo, molta gent. Intueixo que ja sabeu perfectament de què parlo. Segurament també a vosaltres us ha passat que en aquestes èpoques, en que la vida esdevé molt més intensa i viva, els pensaments i les reflexions volen ràpidament pel vostre cervell. Tant ràpid que, tot convertit en immediatesa, costa trobar el moment per fixar-los, poder-los analitzar i, sobretot, poder-los compartir.
Doncs a mi, aquestes setmanes, m’ha tornat a passar això. I segur que no soc l’únic. M’ha passat, a més, enmig d’un seguit de situacions vinculades a això que n’han anat dient “Procés”. Una cosa de la qual sempre n’he desconfiat. Però pensar mai està de més. Especialment quan un vol actuar en una realitat que sovint (per no dir quasi sempre) no és la que volem. És per això que vull deixar tres idees que aquests dies han anat apareixent pel meu cap i que, puntualment, he pogut compartir a trossos amb algun company i companya. Les exposo sense massa lligam entre elles. Espero que el temps em permetrà anar-les desenvolupant.
Autonomia.
De la nostra organització, la CGT, diem que és una organització autònoma de treballadores i treballadors. Som moltes i molts els afiliats que sempre hem defensat aquesta autonomia que, per definició, implica independència en la nostra acció política. És a dir, que intentem prendre les decisions en funció una percepció dels nostres interessos com a treballadors/es, de com és la realitat i les nostres forces, i d’una planificació per assolir aquests interessos. Em temo que vivim en una societat on a certa gent li costa molt assumir que això sigui real i, fins i tot, possible. Potser és un reflex del simple fet que vivim en estats que, en definitiva, comporten el monopoli de la política. És a dir, que intenten privar a les persones de la seva capacitat de fer política fora de les institucions i mecanismes del propi estat. Doncs nosaltres, quan defensem l’assemblea i l’acció directa, intentem combatre aquest monopoli i, per tant, el propi estat. Fer-ho implica ser autònoms.
Els darrers mesos hem vist com a molta gent li costa assumir això. Així, a inicis d’any ens vam sentir dir que érem lerrouxistes o agents del CNI. Que fèiem igual que la CIA quan boicotejava amb vagues el govern Allende a Xile. El context era el de la nostra crítica contundent a l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat per part de Junts pel Si i la CUP i la vaga d’ensenyament que vam convocar en solitari el mes de gener. Poc després vam passar a ser agents del Trias i del PDCAT en contra l’ajuntament de Barcelona i els comuns de l’Ada Colau pel fet de promoure vagues, la més mediàtica la de metro, contra la privatització i a favor dels interessos de molts treballadors i treballadores. Finalment, amb motiu de la vaga general del dia 3 d’octubre hem escoltat que, en aquesta ocasió érem el sindicat de la CUP o, fins i tot, els “cambrers” de la CUP.
autonomia
Si hem de fer cas de tot això, la CGT devem ser una organització esquizofrènica o penell, que vira en funció de la direcció del vent. O, potser, simplement el que succeeix és que intentem prendre decisions i actuar en funció de nosaltres mateixos, com a organització de treballadores i treballadors, i dels nostres organitzacions. És obvi que en una realitat en conflicte, amb múltiples agents, qualsevol actuació pròpia pot apropar-se més a interessos conjunturals d’un o altre. Però és igualment cert que jutjar les actuacions a partir d’aquests agents externs únicament el que fa és negar la capacitat de fer coses a aquell qui les fa. Jo sento que amb la decisió de la CGT de fer una vaga general ens ha passat una mica això. Una part del debat ha girat sobre si la decisió afavoria o no a determinat espai de la política institucional. En canvi, hi ha hagut molt poc debat entorn el fet en si de fer la vaga, si era o no la millor manera de respondre a una escalada repressiva i una espècia de consolidació de l’autoritarisme que preocupava al conjunt del sindicat. Aquest clima ha penetrat, fins i tot, dins l’organització enrarint en alguns moments un debat que, com en qualsevol altra decisió, era i és imprescindible.
Senyal, doncs, que hem d’enfortir encara més el reconeixement de la nostra autonomia com a base per definir, lliurement, les nostres actuacions.
Autodeterminació.
Un altre fenomen d’aquests darrers dies ha sigut la quasi unanimitat del moviment llibertari alhora de prendre posició contra la repressió que hem estat vivint a Catalunya. Una repressió que, a ningú se’ns escapa, ha vingut motivada o ha trobat l’excusa en la convocatòria de referèndum del passat 1 d’octubre. Tres organitzacions anarcosindicalistes, la CGT, la CNT-AIT i Solidaritat Obrera, hem debatut i hem coincidit en promoure la vaga general del passat 3 d’octubre. És cert que dins de les tres organitzacions hi ha hagut opinions divergents al respecte, però també és cert que les decisions finals s’han pres amb majories importants. I aquesta passa endavant de l’anarcosindicalisme s’ha fet amb l’acompanyament de la gran majoria de les organitzacions de base anarquista de Catalunya. Tot plegat un fet que, per desgràcia, és quasi inèdit durant les darreres dècades.
Si bé la motivació de la vaga ha sigut directament la resposta a una escalada repressiva, cal tenir present que aquesta resposta s’ha pres enmig d’un debat dins dels espais anarquistes i anarcosindicalistes sobre l’actual conjuntura a Catalunya, allò que en diuen “Procés” i això que en diem “autodeterminació”. En general, jo diria que l’anarcosindicalisme sempre hem defensat l’autodeterminació dels pobles. I no hem tingut massa problema en aplicar-ho en conflictes allunyats, com pugui ser Chiapas, el poble Mapuche o el Kurdistan. Ara, en canvi, la realitat ens cau molt més a prop. Fa anys com observem, en general com a simples espectadors, un cert joc de “trileros” d’una part de la burgesia catalana amb això del “Procés”. Desconfiem tant dels seus objectius com de les seves formes, massa subjectes a les polítiques institucionals i a l’electoralisme. Però alhora reconeixem una mobilització popular molt important i assumim el dret dels pobles a autodeterminar-nos. També de nosaltres. I a fer-ho molt més enllà dels límits que ens ofereix el propi “Procés”.
El món llibertari hem hagut de pensar i posicionar-nos en un escenari que sovint ens ha sigut incòmode, segurament per l’hegemonia que hi ha tingut la burgesia i el parlamentarisme. I ho hem fet, des d’Embat a Federació Anarquista de Catalunya, la CNT-AIT o la CGT, per citar-ne alguns. La defensa de l’autodeterminació (real), el rebuig a l’Estat com a forma d’organització i de política i la confrontació tant al règim del 78 com a la burgesia catalana son alguns dels punts que comparteixen els diferents posicionaments. Amb matisos, èmfasis diferents, però en direccions similars. I això, segurament també marca una fita en el moviment llibertari a Catalunya.
autodeterminacio

Lluita de classes.
Crec que el passat 3 d’octubre va significar moltes coses. Una va ser que, d’alguna manera, els treballadors/es vam entrar en un escenari que fins ara mai havia comptat amb nosaltres. No per defensar cap referèndum, ni cap sentit d’un hipotètic vot, sinó com a rebuig a una repressió a aquest referèndum i a l’atac als drets civils. L’altra va ser el fet que Catalunya es va aturar al marge dels sindicats CCOO i UGT, organitzacions que fins ara s’han presentat com les úniques amb capacitat de poder fer una vaga general mínimament efectiva. No vull ara debatre si l’“Aturada de país” convocada per ells mateixos, el govern i les organitzacions sobiranistes va ser determinant en això, o no. A ningú se li escapa que sense aquesta convocatòria decidida a corre-cuita la nit del dia 1 d’octubre, la vaga hauria sigut igualment massiva. A moltes empreses que no es van adherir a l’”Aturada de país” el seguiment de la vaga va ser molt elevat, per sobre el 80%. Els talls de carretera o les grans manifestacions del matí els van dur a terme els piquets de la vaga, no de l’”Aturada de país”. I a la tarda, les manifestacions per la vaga van ser gegants. A Barcelona, per exemple, molt més gran que l’oficialista.
És obvi que l’èxit de la vaga va venir donat per factors aliens a la CGT i als altres sindicats que la convocàvem. I que va ser una vaga rara, en aquest sentit. Però és igualment innegable que el dia 3 d’octubre a l’escenari van entrar uns nous actors, i amb un impacte considerable.
De vegades els silencis diuen més que les paraules. Els mitjans sobiranistes el vespre van callar, quasi de manera unànime, la relació entre les mobilitzacions del dia, la vaga i els sindicats que la vam convocar. S’havia fet palès al llarg del dia que el monopoli de les mobilitzacions de treballadors/es que suposadament tenien CCOO i UGT havia saltat pels aires. I, igualment, que potser fora de les línies oficials del sobiranisme hi havia moviment. Suposo que aquesta situació no va agradar gens ni a la burgesia, tant la implicada en el “procés” com la que li és obertament contrària. Ni tampoc als governs català ni espanyol. De fet, resulta que qui havíem aixecat la veu érem, i som, els seus enemics. Mentre el “procés” es va consolidant, fins i tot en conflicte obert amb el govern i la burgesia espanyola, no pot perdre de vista el seu enemic intern, que som nosaltres. El dia 3 d’octubre va ser evident que podem articular descontent, enuig i que tenim capacitat de mobilització. Fins i tot malgrat que nosaltres mateixes ens sentim una mica estranyes en la forma que pren de vegades aquesta mobilització.
La vaga no va agradar en absolut a qui vol seguir monopolitzant el poder en una hipotètica república catalana. I no ho hem d’oblidar. Però penso que si ens hi veuen així, com aquest enemic intern a qui caldrà combatre obertament, és que estem fent les coses relativament bé.

Ermengol Gassiot.  https://lasaldelaterra.wordpress.com/2017/10/08/autonomia-autodeterminacio-i-lluita-de-classes/

Més enllà de les urnes, decidim autogestió

Arriba un nou 11 de Setembre. Des de la CGT de Catalunya volem reiterar en aquesta data el nostre compromís, tal com estableixen els nostres acords confederals, amb la plena defensa del dret a la lliure determinació del poble català i de la resta dels pobles del món. En especial, d’aquells que lluiten activament per exercir aquest dret davant l’opressió dels altres. Des de la nostra organització reivindiquem l’exercici actiu del dret a l’autodeterminació, el qual entenem de forma individual i col·lectiva. L’autodeterminació implica i ha d’implicar la capacitat per decidir-ho tot sobre tot, i s’ha de concretar en la pràctica d’una autogestió real a tots els nivells (econòmic, social, etc). Entès així, és un dret inseparable dels principis anarcosindicalistes i llibertaris que defensem i que informen la nostra història i la nostra tradició de lluita.
Quan parlem d’autodeterminació no ens referim simplement, però, a decidir sobre l’eventual creació d’una nova estructura estatal sobirana o independent respecte d’un o uns altres Estats. No ens referim simplement a decidir sobre la constitució d’un nou Estat que perpetuï sens més l’ordre establert. Nosaltres entenem que l’autodeterminació i l’autogestió (conceptes que entenem com a indestriables) ens han de permetre establir les bases d’una societat lliure de tot Estat opressor, lliure del sistema capitalista i patriarcal que ens sotmet i ens explota.
Enguany ens trobem, com a anarcosindicalistes i llibertàries, davant d’un escenari que ens resulta atípic, almenys en la perspectiva de les últimes dècades. D’una banda, assistim a la convocatòria institucional d’un anomenat referèndum a Catalunya en el qual s’instarà als ciutadans del territori de l’actual "comunitat autònoma" a expressar si desitgen que el mateix es constitueixi com un Estat independent sota la forma d’una República. A manca de veure com s’acaba materialitzant, i malgrat tenir dubtes que aquest eventual referèndum es correspongui exactament amb l’exercici del dret a l’autodeterminació en els termes precisos establerts en els nostres acords confederals, difícilment tindríem motius per oposar-nos a la celebració del mateix i, evidentment, ni volem fer-ho ni ho farem. Nosaltres no ens farem còmplices de cap de les estratègies repressives del règim borbònic ni del poder estatal espanyol i estarem, com hem estat sempre, al costat del nostre poble (que no vol dir, però, com alguns pretenen, estar al costat de les "nostres" institucions). Cap llei, cap tribunal, cap repressor instrumental pot impedir que la gent s’expressi políticament com consideri més adequat, tot practicant la legítima desobediència, si convé, contra un ordre que considera injust.
Però, alhora, tenim dubtes raonables sobre les potencialitats de ruptura d’aquesta convocatòria eixida de l’esfera institucional del poder (fins ara) "autonòmic", i considerem que és honest manifestar-les. Sabem que el dret a l’autodeterminació i a l’autogestió de tots els aspectes de la vida, tal com l’entenem les llibertàries, no està sotmès a cap llei, ni pot tenir com a objectiu la perpetuació de la forma institucional de l’Estat-nació i l’estabilitat de la dominació de les elits capitalistes. Tampoc pot limitar-se el dret a decidir a la simple substitució d’una estructura estatal per una altra d’idèntica mena (però amb una altra bandera onejant als edificis públics) en la qual les classes dominants locals puguin continuar exercint la seva coerció i el seu poder en la forma habitual sobre la classe treballadora i el conjunt de les classes populars. I, sobretot, sabem que el seu exercici no es limita exclusivament a dipositar una papereta dins d’unes urnes en un dia concret, o un cop cada diversos anys. Nosaltres reivindiquem, com hem fet sempre, l’autodeterminació dins del marc de l’exercici col·lectiu i quotidià de la democràcia directa, radical, des de baix, sense límits.
Que tothom ho tingui clar, des de la CGT de Catalunya volem decidir. I volem anar més enllà. Decidir sobre l’exercici de la sobirania del poble català i decidir, especialment, les formes específiques d’organització social i econòmica que ens han de permetre avançar vers la superació del capitalisme i del patriarcat al nostre territori i arreu. És evident que aquestes decisions no estan presents en l’horitzó del proper 1 d’Octubre i, per tant, allò que se’ns planteja no és un procés d’autodeterminació complert. El que se’ns planteja, doncs, és un dret de decisió limitat, en lògica estatal i capitalista. Podem considerar que és una petita passa, però una passa que queda encara lluny del nostre anhel de llibertat. Creiem en l’autodeterminació completa, sense amputacions. I seguirem treballant i lluitant per fer-la realitat, contra tota imposició, tant externa com interna.
Per una societat lliure de persones lliures, exercim l’autodeterminació i l’autogestió!
Secretariat Permanent del Comitè Confederal de la CGT de Catalunya
4 de Setembre de 2017